Durant els cursos 2008-2009 i 2009-2010 vaig ser tutor, de 2n i 3r d’ESO respectivament, d’una colla d’alumnes una mica trapelles, molt bona gent i de qui guardo un gran record.
No saps perquè però hi ha grups amb els que connectes més que amb d’altres i aquest va ser un d’eixos amb els que ho vaig fer de manera intensa. En termes esportius podria dir que em van fer suar la samarreta, però al final va pagar la pena. I molt. Sovint l’alumnat pensa que, com a docent, només et quedes amb els seus resultats acadèmics i sovint, aquests, els oblides. El que realment queda és la sensació que et deixa cada alumne en particular i el grup en general. La memòria també és selectiva i et retorna els millors moments i he de dir, que en el cas d’aquesta promoció, en són molts.
El temps viscut
Moltes de les activitats de tutoria que fèiem tractaven l’adolescència i els canvis que aquesta comporta en l’individu. Entre aquestes n’hi havia que perseguien que cadascú trobara el sentit de les coses per les quals paga la pena lluitar, esforçar-se i perseguir a la vida. I amb aquesta voluntat vam escoltar a classe el conte del Jorge Bucay que porta per títol El buscador. Després d’alguna llàgrima fugissera, vam treballar el missatge i diria que l’essència del conte es va copsar. A final de curs els vaig regalar una llibreta perquè hi anotessin el temps viscut. No sé si l’han feta servir però, en tot cas, espero que el sumatori de minuts, hores, dies i anys siga considerable.
Carta a un desconegut. O no tant…
El febrer de 2010 els vaig encomanar una tasca de tutoria una mica diferent. L’objectiu era treballar els hàbits d’estudi i la planificació personal a curt termini tot posant la mirada una mica més enllà. La idea era que projectaren la mirada sobre un punt del seu futur, que s’imaginaren com seria la seua vida i, en conseqüència, què haurien de fer a partir d’aquell moment per tal d’arribar-hi.
L’activitat es concretava en la redacció d’una carta al seu jo de 30 anys. A l’adult que serien 15 anys després, el 2025. Hi havien d’explicar quines pors i quins somnis tenien com a adolescents i com es veien d’adults. Podien afegir-hi tot el que se’ls passara pel cap… Aquelles cartes les custodiaria el tutor fins que, arribat el moment, els les faria arribar per correu postal.
I el moment és arribat. Allò que els semblava tan llunyà, un període de temps equivalent a tota la seua vida en aquell instant, ja era ací. El 2025 ha arribat, aquells i aquelles alumnes són persones adultes de 29 anys (en faran 30 al llarg d’aquest any).
Recordaran l’activitat que van fer? Tenen present que han de rebre la seua carta enguany? Ara les incògnites les tinc jo i la primera i més gran és si les adreces de casa els seus pares segueixen sent vàlides. Potser algú ha canviat de domicili en aquests anys…
Avui he enviat les cartes de viatge cap al Bages, confio que arriben a les seues mans i que puguen sumar-hi uns minuts més a la seua llibreta del temps viscut.