El temps passa i sovint només en som conscients quan algú ens fa aturar i mirar enrere. Així és com, un bon dia i sense més ni menys, reps una trucada d’un telèfon desconegut que, en despenjar, t’assalta amb un: Jordi! No em coneixes?
La resposta és no, però et tranquil·litza el to i la confiança. No és cap comercial de telefonia. És Hèctor, un antic company de carrera que ve a dir-te que fa 25 anys que ens vam llicenciar i que això s’ha de celebrar. Després de superar el xoc temporal (25 anys? Sí, 25 anys!) el cervell posa en marxa tot un seguit de canals neuronals que tenies arxivats i els records comencen a fluir sense parar. 25 anys! No pots deixar de pensar en com ha passat el temps i de què se n’haurà fet d’aquell i d’aquella altra…
Arriba el dia de la retrobada i les emocions no fan més que anar acumulant-se mentre vas saludant amics i amigues que feia molts anys que no veies. Ens mirem i ens reconeixem, però no sense alguna dificultat en algun moment, així que ens avancem presentant-nos amb el nostre nom per si de cas. Un gest d’empatia espontània entre nosaltres perquè els anys ens han canviat força a alguns. D’altres estan igual! (quin pacte amb el dimoni han fet?!) En tot cas és distret jugar a reconèixer-nos.
Com és lògic, no manteníem la mateixa relació amb tothom durant els anys de carrera i algunes retrobades ens fan especial il·lusió. Companys/es amb qui vam viure uns anys molt intensos i de qui havíem perdut la pista apareixen de nou amb més canes o arrugues, però amb la mateixa mirada. I és que als ulls conservem allò que vam ser i ens reconeixem, en el sentit més profund de la paraula, de seguida. Com si fos ahir la darrera vegada que havíem estat junts.
Recuperem anècdotes, les que recordem i les que havíem oblidat, històries carregades d’emocions viscudes entre exàmens, hores d’estudi i festes de tot tipus. Amistats que es van anar coent a foc lent i amors, que de tot hi va haver! Però sobretot, revivim una sensació que ens va acompanyar aquells anys i que ara reviu: la germanor.
Vam ser la primera promoció d’un pla d’estudis que va reduir la durada de 5 a 4 cursos però que no va reduir continguts. en 4 cursos vam fer el que es feia en 5 i el nivell d’exigència era una barbaritat. Entràvem a les 8 del matí a la facultat i marxàvem cap a casa 10 o 12 hores després. Cinc dies a la setmana. Això va fer que férem petits grups d’estudi per traure la màxima rendibilitat al temps. El que no sabia un ho sabia l’altra, el que no veia aquella ho veia aquell. Ens ajudàvem sense cap tipus de competitivitat, érem un equip i com a tal ho vivíem. Sense l’ajuda dels altres no hauríem aconseguit el que vam aconseguir i, sobretot, no hauríem covat una relació que, malgrat els anys de distanciament, segueix viva. Reviure-ho 25 anys després ha estat un regal.
Gràcies!