Eren temps d’estar-se a casa, de tindre temps per allò que mai n’hi havia. Aquells dies, Àgueda va trobar el moment d’agafar la llibreta de fulles quadriculades, esgrogueïdes, on les dones de la casa havien anat anotant les receptes des de qui sap quan. Faria pastissets.
Mentre anava pastant la farina, l’oli i la miqueta d’aiguardent, va sentit unes veus. Eren crits i venien d’un racó de la cuina. Una discussió com feia temps que no n’havia sentit cap. Es va posar a tremolar. Allò era real? Vés a saber! Portava massa dies tancada a casa!
– Què te penses! Que per vindre de l’altra punta de món eres més pinxa que els d’ací?! Que per ser moreneta i fer bona olor ja eres l’ama de la casa? La portes clara!
– Però, què t’has cregut? Eres un envejós!! Tu, tan blanquet i sense olor… dessubstanciat! Sense la mel no series res!! I para compte el que dius que encara te posaràs agre!!
No s’ho podia creure, el brull i la canyella estaven discutint-se de mala manera! Allò s’embrutava per moments. De cop, s’obrí la finestra i una ventada d’aire fresc entrà al temps que feia volar les fulles de la llibreta. Es van aturar allà on deia: flaons.
Àgueda va entendre el senyal i sense pensar-s’ho els agafà a tots dos, els mesclà, hi afegí una mica de sucre i cridà:
– No volíeu guerra? Doncs ara veureu! Al forn! Que de les penes, en farem alegries!