José Ardillo, l’autor, ens presenta un assaig molt rigorós que, amb un bon grapat de reflexions i enfocaments sobre l’energia i com aquesta ha condicionat la nostra societat, cal tenir molt en compte a l’hora d’entendre què està passant amb la transició energètica i perquè s’estan prenent certes decisions que lluny de buscar solucions per a la transició ecològica mira de recolocar les peces en el tauler d’escacs que suposa l’ordre mundial. Uns moviments perpetrats pels oligopolis i estructures de poder actuals i que no tenen cap altre objectiu que perpetuar-se com a tals.
El subtítol del llibre, ecología, energía y poder, és bastant explícit i ens dona pistes de per on van els trets.
El text original és de 2007 però fou revisat i reeditat per Ediciones El Salmón el mes d’abril de 2022. S’hi introdueixen tota una sèrie d’actualitzacions referents a fets que han tingut lloc aquests darrers anys i que han influït, i de quina manera, en el context energètic mundial. En particular aquells referents a la crisi dels combustibles fòssils.
L’autor fa un repàs, al llarg dels primers capítols, a la relació entre energia i poder i com aquest sempre ha estat vinculat al control de la primera. Així, el control de la força de treball humana (i l’energia que sen derivava) van ser fonamentals per establir les relacions de poder en les èpoques preindustrials i com aquest poder passa de mans en funció de qui passa a tenir el control de la font d’energia, i per tant de treball, que la substituiria: el carbó. Ja al segle XX aquest queda desplaçat pel petroli i ara, ja ben endinsats al segle XXI, aquest comença a donar signes de feblesa i cal redefinir els paràmetres en base a alguna font d’energia que siga capaç d’ocupar el seu lloc.
Com bé diu al pròleg, la història de l’energia és també la història de la concentració de poder i això les fa inseparables fins al punt de no poder veure en els actuals projectes d’expansió de renovables sinó una continuïtat d’aquesta concentració de poder en els mateixos de sempre.
En capítols posteriors Ardillo passa a qüestionar que la nuclear o les renovables tinguen prou capacitat per fer de substitutes del petroli, entre altres qüestions pel simple fet que el petroli no és únicament una font d’energia per a produir electricitat, que és allò on les altres tenen capacitat de substituir-lo, sinó que també és el pilar de tota una societat. El petroli està a la base d’infinitat de productes (pensem només en els derivats plàstics), en la sustentació de l’agroindústria o en la pròpia mobilitat de la nostra societat. La producció, transport i distribució d’aliments en depèn estretament i és aquest un dels talons d’Aquiles d’una pretesa electrificació global, per exemple.
Resulta especialment interessant la reflexió que fa al voltant de l’automòbil. I ho és per l’anàlisi que fa del propi mot. Realment un automòbil és un sistema de mobilitat autònom? Si analitzem la gran quantitat de materials i processos dels qual depèn la construcció de l’automòbil i la posterior dependència d’un combustible perquè funcione posa en entredit aquesta suposada autonomia. Trobo, personalment, aquest plantejament un punt de partida molt potent per a un debat d’aula perquè posa el focus sobre l’automòbil en un lloc totalment diferent al que estem acostumats.
Hi ha, però, un altre debat que està al carrer i que l’autor afronta sense complexos. Per què es fa la transició energètica com s’està fent? És a dir, amb criteris de concentració i en mans de grans empreses i no amb criteris de proximitat i d’empoderament de petites comunitats locals que, des d’una perspectiva social, puguen trobar la millor solució per a les seues necessitats. Aquest darrer posicionament estaria més alineat amb una concepció ecològica de la transició a què aspira la societat, però no és aquest l’objectiu de les multinacionals, fons d’inversió i passavolants dels Estats que només cerquen l’enriquiment immediat i per als quals els factors ecològics no són sinònims de guanys a no ser que siguen l’excusa perfecta per a aconseguir-los.
Un altre aspecte molt encertat de les reflexions que introdueix l’autor és la diferenciació que fa entre climatització i aclimatació. Posa el dit a la nafra quan afirma que l’error més gran que estem fent és intentar trobar mesures de climatització del planeta en comptes de treballar en processos d’aclimatació que ens afavorisquen a l’hora d’adaptar-nos a les noves condicions de vida.
L’aclimatació implica córrer el risc d’adonar-se’n que no és possible i que potser caldria deixar de fer algunes coses que fem, mentre que la climatització amaga el desig de paliar els efectes per continuar fent el que fem. Posa, en aquest sentit, com a exemples de climatització els projectes de captura de CO2 o els desficacis de crear pantalles a nivell planetari que limiten la radiació solar per evitar l’escalfament global. Mesures totes alineades amb els escenaris BAU (business as usual) i que no fan més que garantir els interessos de les empreses i les dinàmiques que ens han dut fins ací.
Un llibre, en definitiva, que resulta altament aconsellable per entendre el context actual en el que ens trobem no només energètica sinó també en clau de territori per prendre consciència dels interessos que hi ha al darrere dels processos extractivistes i clarament colonials que s’estan duent a terme sobre tot el territori rural.