En aquest llibre Sergi Durbà, l’autor, descriu un paisatge rural des de l’òptica d’allò que en podríem dir un neorural o, senzillament, algú que vingut d’un ambient urbà tria l’opció d’establir-s’hi a un poble d’una de les zones més despoblades d’Europa.
El cant de les granotes pot entendre’s com un relat vivencial a partir d’una experiència que l’autor ha volgut viure en un lloc molt diferent al seu d’origen i que, a tall de dietari, ens narra tot allò que més l’impressiona de la ruralitat profunda.
Si heu llegit literatura de temàtica rural trobareu un referent clar en el llibre Los últimos de Paco Cerdà o La lluvia amarilla de Gaspar Llamazares. La lectura del primer diria (és una impressió) que va moure l’autor a prendre la decisió de viure durant uns mesos de l’hivern a un poble de la comarca de l’Alto Tajo, al cor dels Montes Universales. Les referències al concepte Lapònia espanyola són constants i, personalment, les he trobat excessives.
No es tracta d’un llibre per a descriure la realitat d’aquests pobles sinó més aviat un relat d’un projecte personal. Com qui va a un país exòtic una temporada per després fer-ne un relat vivencial, Durbà fa el mateix però en un poble menut de la serralada ibèrica. És el seu punt de vista, la seua òptica, la que determina tota l’acció narrativa. És des d’ací que hem d’entendre la insistència en certs aspectes de la vida al poble mentre l’absència d’altres que segurament, des de la visió d’un vilatà, haurien pres més protagonisme.
El llibre, per a algú que viu en poble menut com el que fa d’escenari de tot el relat, resulta molt interessant perquè, com dic, reflexa molt bé el punt de vista de la persona nouvinguda. Durbà tracta el poble i la seua gent amb un respecte exquisit, fins al punt de no revelar noms, ni tan sols del poble (tot i que hi ha pistes que el fan evident). Amb tot, no amaga que interactua amb els veïns i les veïnes a la recerca d’inspiració literària, legítima, però que a mi m’ha deixat un regust agredolç. Tot, insisteixo, des del respecte més profund envers el veïnat, perquè és evident que moltes històries i anècdotes han quedat ben guardades per a la complicitat mútua entre ells. Com ha de ser.