Antonio Turiel ha tornat a publicar un petit assaig on tracta, una vegada més, la qüestió de la impossibilitat de crèixer en un món finit. Els límits biofísics del nostre planeta no entenen de tacticismes geopolítics com tampoc ho fa la crisi climàtica que patim. La novetat d’aquest text és que Turiel posa el focus en el vell continent, en Europa.
La crisi climàtica és global. Les crisis energètica i de recursos, també ho són de globals. Ara bé, afectaran tothom per igual? Fins ara Europa ha viscut (com la resta d’occident) d’explotar el Sud global després d’haver esgotat, en molts casos, els recursos propis. És ací on Turiel posa el dit a la nafra i assenyala les mancances, febleses i, en el fons, la fragilitat del nostre continent -i de les societats que acull- en un context de reducció paulatina d’accés als combustibles fòssils, a multitud de recursos essencials i exposats a una emergència climàtica que cada dia que passa ens mostra més evidències de la nostra vulnerabilitat.
Es tracta d’un assaig curt que no arriba a les 200 pàgines amb un estil molt directe, molt divulgatiu (com tots el que publica l’autor) i que resulta en una bona síntesi de conceptes clau per entendre què està passant i perquè les respostes que s’hi estan donant no són les més encertades. En aquest sentit resulta molt encertada la descripció dels límits biofísics que hem sobrepassat i els que estem a punt de traspassar. Com també és molt encertada i didàctica l’anàlisi que fa del paper de les renovables a l’Estat espanyol i del nyap que suposa el model de Renovable Elèctrica Industrial (REI) basat en grans centrals de producció elèctrica renovable allunyats dels centres de consum i que requereixen d’una xarxa de transport que no tenim. Turiel qualifica tot aquest model de bombolla renovable i ens avisa de la que vindrà després basada en la biomassa quan les vergonyes de la que tenim ara seran impossibles d’amagar. Acaba l’assaig amb unes propostes de les opcions que té Europa en tant que no disposa de recursos propis com per a continuar el ritme actual en un context d’escassetat de combustibles fòssils i recursos materials (i d’aliments!). Aquestes propostes passen inevitablement per posar damunt la taula el decreixement de manera desacomplexada i prenent consciència de la gravetat de la situació. Cal que ens hi posem per feina ja.
En alguns punts Turiel s’hauria pogut extendre molt més amb arguments i explicacions, però ha estat honest i no ho ha fet mai si la qüestió tractada ja l’havia treballat en algun altre llibre. Quan això succeeix ens hi remet a les publicacions anteriors com també fa amb tot de referències d’altres autors d’obligada consulta com poden ser Adrián Almazán, Luís González Reyes, Alicia Valero, Jason Hickel o Joan Martínez Alier, per citar-ne alguns.