La Gayanashagowa, o Gran Llei de la Pau, és un principi que regia la vida i, sobretot, les decisions que prenien els caps de les sis tribus de la Haudenosaunee o Confederació Iroquesa. La llei tenia com a pal de paller tenir en consideració el període vital de set generacions a l’hora de prendre cap decisió. No només s’havia de tenir presents les tres generacions anteriors a la pròpia, sinó també les tres generacions següents que, segons s’expressa a la Gayanashagowa, són les d’aquells no nascuts encara i els rostres dels quals encara són sota la superfície de la terra. Una altra interpretació porta a mira les set generacions que estan per venir, de manera que la mirada cap al futur es projecta gairebé 200 anys.
Un proverbi indi també diu que la terra no és cap herència dels nostres pares sinó que es tracta d’un préstec dels nostres fills. El proverbi redueix a tres generacions el que la Gayanashagowa fa extensiu a set, però la filosofia és essencialment la mateixa. Totes dues dilueixen a mínims el concepte de propietat de la terra i potser, en terminilogia més nostrada, hauríem de dir que som usufructuaris més que propietaris.
Siga com siga, la reflexió d’uns i altres és un bany d’humilitat per a un societat com la nostra que ha idolatrat el present, el moment o l’instant fins a límits inimaginables. Bruno Patino deia que la nostra civilització és la de la memòria de peix perquè, segons es desprén dels estudis que referencia al seu llibre, quan mirem embobats les publicacions de les xarxes socials (scroll infinit) el nostre cervell només reté el que ha vist els 9 segons anteriors.
En aquest brillant assaig, Roman Krznaric, l’autor, reflexiona sobre quin hauria de ser el comportament de la generació actual per tal que, en un futur, les generacions que estan per nàixer ens consideren uns bons avantpassats. Aquesta idea del bon avantpassat fou introduïda pel metge Jonas Salk el 1977 en el discurs d’acceptació del premi Jawaharlal Nehru a Nova Delhi. Salk era reconegut pels seus treballs sobre la vacuna de la polio i feia menció al bon avantpassat tot qüestionant-se com i perquè ens recordarien els nostres descendents. Quines accions de les que duem a terme mereixaran el seu reconeixement?
El plantejament és tan provocador com pertinent perquè de les decisions que prenem avui, ara mateix, en dependrà la supervivència de les generacions futures. Parlar de supervivència pot semblar exagerat, però si tenim en compte que alguns escenaris de l’IPCC per a finals de segle XXI pronostiquen augments de temperatura de fins a 4 ºC, el terme esdevé més que ajustat. Amb temperatures mitjanes al planeta superiors als 4 ºC respecte el període preindustrial, l’habitabilitat de grans àrees del planeta està més que compromesa. A més, cal tenir en compte que l’IPCC ha estat tradicionalment conservador (per evitar alarmismes) i els fets han anat demostrant que les seues previsions es quedaven curtes a mesura que el temps avançava. Potser mai abans en la història de la humanitat les decisions d’una sola generació havien tingut tant de pes sobre el futur de les següents.
Colonialisme temporal
Krznaric introdueix una perspectiva nova, tot i que perfectament complementària, al que la Nació Iroquesa o la cultura índia diuen: el colonialisme. Prenent com a exemple el colonialisme britànic sobre Austràlia on, com en tants altres exemples de colonialisme, els colons feien i desfeien sobre les terres que havien autoproclamat com a pròpies, ignorant en tot moment els drets dels pobles aborígens que les havien ocuapdes durant segles, l’autor extrapola la situació a un àmbit temporal. En comptes de parlat d’un colonialisme en l’espai, com estem acostumats a fer, s’hi refereix en una dimensió temporal. Els propietaris (si podem anomenar-los així) de la terra no seria la generació que hi viu en cada moment sinó les generacions futures i, des d’aquesta perspectiva, tot allò que fem sobre el territori està marcat per un colonialisme en el que la metròpoli som nosaltres (la nostra generació) i imposem el nostre supremacisme sobre els drets de les generacions no nascudes (la colònia).
El plantejament el trobo fantàstic perquè és un dard al moll de l’os de la civilització occidental i un dels principis que la regeixen: la propietat privada.
Com ser dignes dels nostres descendents?
O com ser bons avantpassats? La resposta és òbvia: no fer res que puga comprometre la seua vida, ans al contrari, prendre mesures que els la faciliten.
Allà on hi ha oliveres és una llei no escrita que les oliveres no pertanyen a ningú, perquè les van plantar els vells i les han de seguir gaudint els que estan per venir. De fet, sovint la generació que planta un camp d’oliveres no les explota en la seua plenitud. És aquesta filosofia la que regeix l’assaig de Krznaric i la que impregna el gruix del llibre amb tot un seguit de sis capítols en els que detalla de quina manera ens podem comportar com això, com a bons avantpassats. Les accions a prendre i que ens proposa l’autor són les següents:
- Abandonar la tirania del rellotge. Segons l’autor, el control del temps va lligat al control de la productivitat, del consum i ple d’artificialitat perquè està allunyat dels cicles naturals dels ecosistemes, del planeta i, en definitiva, de la vida.
- Incorporar la mentalitat de llegat en un sentit molt més ampli que el de l’herència patrimonial.
- Treballar per la justícia intergeneracional on els drets dels no nascuts estan presents i en igualtat de condicions que els drets dels vius.
- Pensar a llarg termini (pensament catedral, en diu) tot defugint de criteris curtterministes.
- Posar en valor una sistema de predicció holística que no tinga en compte un únic factor. Especialment interessant és l’anàlisi que fa de la corba S.
- I, finalment, tenir un objectiu trascendental que seguir. Una espècie d’Itaca cap a la que navegar. Una visió a llarg termini que condicione les nostres decisions actuals.
La rebel·lió del temps
Així és com s’etiqueta el tercer bloc del llibre i en el que es mira de donar resposta a l pregunta clau: com s’articulen, de forma pràctica, els sis punts anteriors?
La resposta no és en absolut fàcil, comença posant el dit a la nafra de la miopia política. Com modificar el sistema perquè deixe de fixar objetius en base a un calendari electoral? Krznaric aposta per un model de democràcia profunda que tinga en compte els drets de les generacions no nascudes. Comença fent referència a l’índex de solidaritat intergeneracional proposat per Jamie McQuilkin i que proposa un indicador únic com a referent d’uns altres deu indicadors de pràctiques polítiques sobre temes mediambientals, socials i econòmics. Tot seguit fa un estudi de la relació entre aquest índex i els sistemes democràtics i els autocràtics i la conclusió és més que rellevant. Hom podria tendir a pensar que en una situació de polítiques curtterministes, un règim més autocràtic “que tingués les idees clares” a llarg termini seria més pràctic que el model democràtic tradicional. El cas és que l’estudi diu exactament el contrari. Malgrat el sistema és imperfecte, dona millors resultats que les autocràcies.
Això no vol dir que no siga millorable i en aquest sentit aposta per la figura, per exemple, de les assemblees ciutadanes o, fins i tot, per un renaixement de les ciutats-estat, capaces de governar molt més efecientment grans quantitats de població des de la proximitat. Aquest últim aspecte em genera reticències perquè atorga, implícitament, la categoria de zones de sacrifici a aquells territoris perifèrics d’aquestes ciutats-estat. Amb tot, l’autor s’hi refereix a aquesta qüestió explícitament i aposta per una relació solidària entre ambdues zones, cosa que sincerament no crec que estiga passant ni passe en un futur proper.
Siga com siga, Krznaric es mostra optimista perquè segons ell, com a mínim, s’ha eixamplat la finestra d’Overton segons la qual s’hi han afegit tot aquest tipis de qüestions al debat polític actual. Un pas, si més no.
Acaba amb una proposta gairebé utòpica però que en tot cas ens hauríem de prendre molt seriosament i caminar decididament cap a ella: el naixement d’una civilització ecológica que deixe enrere el capitalisme. Aquesta qüestió la esbossa a partir del model del dònut segons el qual aquesta pretesa civilització ecològica hauria de dissenyar polítiques que siguen respectuoses amb els límits planetaris definits per aspectes biofísics i al mateix temps que garantisquen la justícia social.
Ara mateix i segons es mostra a la figura, estem en una situació dramàtica. Excedim els límits biofísics en almenys 4 indicadors de 9 i no assolim els mínims exigibles per a garantir la justícia social a escala planetària. La conclusió és evident, el sistema capitalista és qui ho ha produït i, en conseqüència, és el model que cal substituir urgentment.
El paper de la cultura
L’assaig acaba amb una valoració final del lloc que li toca ocupar a la cultura en totes les seues manifestacions. Segons l’autor la cultura ha de jugar un paper fonamental a l’hora de crear un relat que ens porte pel camí d’una civilització ecològica i que, fruit de la imaginació intrínseca a la creativitat, ens mostre possibilitats d’èxit. Recorda l’autor que això ja ho ha fet en el passat i posa en valor la força de la cultura per a transmetre no només entreteniment sinó també coneixement, corrents de pensament i, en darrera instància, polítiques.
No ens hauria d’estranyar que siga la cultura una de les primeres víctimes dels règims autoritaris.