Explicar l’impacte de la crisi multisistèmica que estem vivint als més joves no és fàcil i correm el perill evident de pecar d’adultcentrisme. Aquest adultcentrismes podríem convenir que ha estat endèmic a totes els generacions, qui no recorda, de jove, escoltar els adults advertint-li de les dificultats que trobaria al futur? Els adults d’aleshores es mostraven sobrepassats pel ritme a què tot evolucionava i es veien desbordats pel “progrés” en alguns àmbits. Per contra, la nostra generació s’hi va adaptar sense massa problemes.
Ara som nosaltres els adults i repetim el patró de comportament dels que ens van precedir. I igual que ells, pequem d’adultcentrisme quan menystenim la capacitat d’adaptació dels més joves a les noves situacions. En el fons, el que fem, és posar de manifest la nostra pròpia capacitat d’adaptació i evidenciem tothora el sentiment de pèrdua que comporta adaptar-se a uns escenaris nous.
Decréixer
De tots els escenaris nous, el que més por ens fa és el del decreixement. Som coinscients, almenys alguns ho som, que el ritme a què la nostra societat sotmet el planeta és del tot insostenible i ens aboca a un col·lapse civilitzatori. Som conscients també que l’única manera de fer-hi front és apostar per una societat que consumisca moltíssim menys, de manera que reduïsca dràsticament l’extracció de recursos materials i porte a la mínima expressió la generació de residus. Només així podrem trobar l’equilibri amb els ecosistemes i ser capaços de garantir una vida digna a les generacions futures. És el que Ted Trainer anomenava la via de la simplicitat i que vaig comentar ací.
És aquest procés, el de reduir el consum en tots els àmbits de la nostra vida, el que necessita d’unes etapes que al meu entendre s’assemblen molt a les del dol: negació, enuig, negociació, depressió, acceptació i esperança. Estic segur que sabrem discernir en quina ens trobem cadascú de nosaltres envers cadscuna de les crisis que ens afecten (climàtica, ecològica, de recursos, econòmica, social…) però el que m’interessa és saber en quina es troba l’alumnat.
Molt probablement la gran majoria es troba a la primera fase, la de la negació, perquè o bé no tenen la informació necessària per a poder interpretar la gravetat de la situació o potser es limiten a negar-la (influenciats pels discursos negacionistes?). Aquells que accepten l’evidència és normal que es troben a la segona fase, la de l’enuig, i que focalitzen l’emprenyamenta en les generacions anteriors com a responsables que són del món que han rebut. Ara bé, en aquest punt és funció nostra fer-los destriar el gra de la palla i que se n’adonen que no tots els membres d’aquestes generacions tenen una responsabilitat per igual. Han de ser conscients que hi ha membres, institucions i corporacions que en tenen més de culpa. La fase següent, la de la negociació, cal que l’enfoquen en analitzar tot el que s’hauria pogut fer i no es va fer. En aquest sentit pot ser molt úti la lectura del llibre de Nathaniel Rich, Perdiendo la Tierra, o fer una relectura de l’informe Meadows i les seues revisions. És més que probable que això els porte a l’etapa següent, al de la depressió, i que desemboque en impotència i ecoansietat que, en el fons, no és més que un símptoma més del neoliberalisme perquè pivota sobre el jo (què puc fer jo?). És ací on els docents podem actuar i acompanyar l’alulmnat en aquest procés de dol sistèmic. Cal mostrar-los que hi ha un camí a seguir i que aquest passa per trencar amb moltes de les coses que hi ha establertes. Podrem fer-ho si s’accepta la realitat, que seria la cinquena etapa, i així poder encara la sisena, la de l’esperança. He de dir que personalment no m’agrada el mot esperança perquè deriva del verb esperar i des d’aquesta perspectiva pot esdevenir paralitzant. El que ens cal és actuar i, per tant, cal entrendre aquesta esperança com la confiança de, si actuem, crear unes condicions de vida realment sostenibles amb el planeta.
Recondicionar
Certament el verb decréixer i els seus mots derivats com ara decreixement no són atractius, però el capitalisme ha aconseguit fer-los atractius. Fa mesos que comento amb amics i coneguts que el capitalisme trobarà la manera de cpaitalitzar (permeteu-me la redundància) el terme decreixement tal i com va fer en el seu moment amb el color ver, els prefixos eco- i bio- i més darrerament amb el terme sostenibilitat. I li ha arribat l’hora al decreixement.
El sistema és més que conscient que els recursos són els que són i que cada vegada extreure’ls i processar-los és més car, cosa que limita el nombre de eventuals consumidors potencials. Per tant, per mantenir el consum cal transmetre la idea que reutilitzar és cool, guai, trendy, top o com li vulguen dir.
D’exemples en tenim molt a l’abast i que són perfectament tangibles pel nostre alumnat. Apps com Vinted que promouen el comerç de roba de segona mà entre particulars, la popularització dels telèfons mòbils recondicionats en diferents graus de desgast, o l’augment dels preus dels vehicles d’ocasió i de segona mà són exmples que coneixen perfectament el nostre alumnat i que els pot donar una idea clara del que està passant. Hem començat a decréixer i ens hi estem adaptant a una nova realitat, a una societat que va començar sent low cost i que està evolucionant cap a la reutilització dels productes. Ho vestiran d’economia circular, però cal fer-los palès que aquest recondicionament no pot ser etern i que només estem transitant una etapa en el camí cap a la reducció del consum. I, lluny del que potser pensàvem les generacions anteriors, a aquestes generacions més joves no els està resultant traumàtic.