Llegia fa poques setmanes una entrevista que el digital VilaWeb feia a l’autor, Francisco Villar, que em va cridar especialment l’atenció perquè les respostes que hi donava em portaven a la memòria l’extraordinari llibre de Michel Desmurget, La fábrica de cretinos digitales. Vaig llegir aquest llibre mentre em documentava per a Educar per al col·lapse i, a banda de confirmar sospites, intuïcions i experiències viscudes a l’aula, em va sacsejar profundament perquè mostra d’una forma molt diàfana i contundent el desastre que està suposant l’accés a les pantalles mentre el cervell i la personalitat dels infants i joves s’està formant. Un torpede demolidor a la línia de flotació del procés de digitalització al que s’ha encomanat la nostra societat.
A l’entrevista s’hi feia referència al llibre que acabava de publicar l’autor sobre el tema i no vaig dubtar en comprar-lo. Només tenir-lo a les mans el vaig emprendre i ja al pròleg trobo l’explicació del perquè l’entrevista m’havia recordat el llibre de Desmurget. L’autor el cita com a guspira que el portà a escriure el seu en llegir-lo. I és que la seua lectura la trobo imprescindible per a qualsevol docent i, en general, per a qualsevol que tinga menors al seu voltant.
Francisco Villar és doctor en psicologia i psicòleg clínic especialista en prevenció de la conducta suïcida en la infància i l’adolescència. A més, és coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida del menor a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Faig aquesta presentació de l’autor perquè dóna context a una part del que s’hi exposa al llibre.
Villar presenta, al llarg de tot l’assaig, una bateria d’arguments per a defensar una posició concreta: evitar l’accés a les pantalles dels infants i adolescents. Evitar l’accés pot semblar un eufemisme de la paraula prohibició, de fet la prohibició és el mecanisme per aconseguir-ho i l’autor no se n’amaga ni esquiva el seu ús. Sovint s’associa la prohibició a maneres de fer reaccionàries, però el cert és que el nostre món està ple de prohibicions amb les quals no només convivim sinó que acceptem gustosament com a codi de conducta social. Villar cita com a exemples tota la normativa relacionada amb les drogues legals i, per descomptat, també les il·legals, la conducció de vehicles o la tinença d’armes entre d’altres.
Pel que fa a l’accés a les pantalles i en particular als mòbils intel·ligents (amb accés a internet i aplicacions de compartició de continguts) centra el discurs en un fet incontestable: l’ús de les pantalles ha augmentat els casos de trastorns de la conducta en infants i adolescents i, a més, n’ha aguditzat els casos clínics. No només n’hi ha més sinó que són més greus. Com a psicòleg clínic que és, aporta les dades i estudis que corroboren aquesta afirmació i fa una incidència especial en com aquest augment dels casos greus ha desembocat en un augment també de les conductes autolesives i suïcides.
Només pel fet d’aconseguir una disminució d’aquests índex la prohibició estaria justificada. És més, quan es va detectar un augment d’accidents de trànsit vinculats a l’ús del mòbil es va actuar ràpidament adaptant la norma tot prohibint el seu ús mentre es condueix. Per què no s’hauria de fer ara per tal de protegir els nostres fills i filles?
Villar cita diverses vegades un raonament del psiquiatra, psicòleg i neurocientífic alemany Manfred Spitzer que ens recorda que la digitalització s’ha creat per a ajudar en el treball a l’edat adulta, no per a aprendre en la infància i l’adolescència. El cervell es forma i creix en capacitats a partir del seu ús i la digitalització està fent tot el contrari, facilita processos perquè no haguem d’utilitzar el cervell, de manera que el seu ús és del tot contraproduent.
En resum, un assaig breu (no arriba a 140 pàgines) però intens i contundent. Una lectura imprescindible per tothom que tinga xicalla a casa o que es dedique al món de l’educació.
Molt bon article Jordi. He llegit el de Desmurget, prenc nota d’aquest !