Només vaig saber que els Luis González Reyes i Adrián Almazán s’havien unit per publicar un llibre vaig córrer a fer-me amb ell. Tots dos autors són garantia assegurada d’un text rigorós i que paga la pena llegir, d’això no en tenia cap dubte, y si a més ho fan junts, el resultat només pot ser qualificat com a excel·lent. Així que dit i fet, el llibre es publicava a finals del mes de juny i no va passar ni una setmana que ja el tenia a casa.
Una primera fullejada ja em va deixar una impressió molt grata i vaig poder comprovar que el llibre mereixia un temps adequat per llegir-lo reposadament. Justament això va fer que endarrerira la seua lectura perquè no ha estat fàcil trobar els moments de tranquil·litat que el llibre exigeix.
Almazán i González Reyes han creat un text que em fa la sensació que passarà a ser un referent per molts motius. En destacaria dos: la rigorositat en el discurs, amb desenes de paràgrafs per llegir i rellegir i emmarcar, i per la gosadia en el conjunt de propostes que llancen tant a través de tot el llibre com en particular al final.
Escriure sobre el decreixement és arriscat perquè per una banda ja se n’ha parlat a bastament i és difícil no caure en la reiteració o la repetició de l’argumentari malgrat aquest no és conegut per àmplies franges de la població. Els autors no han obviat una part descriptiva de la situació actual i de la necessitat imperiosa d0implantar polítiques decreixentistes sinó que van més enllà i es posen mans a la feina. En una segona part del llibre arriscada i valenta, analitzen sectors concrets de l’economia i de la societat assenyalant les seus febleses en un context de col·lapse sistèmic i a través d’un esquema senzill (situació, mesures i exemples) fan propostes d’adaptació o reformulació de cadascun dels sectors per acoblar-se a un model de societat decreixentista. Així, posen el focus en sectors com l’energia, l’economia circular i els residus, la silvicultura, l’agricultura, la pesca i la ramaderia, la mineria, el transport, la indústria, la construcció, el turisme i les finances. Personalment he trobat a faltar un apartat dedicat a l’educació perquè trobo que tindrà un paper clau tant per al procés d’adaptació com des d’un punt de vista estrictament pedagògic per a fer entendre a les generacions futures de què va això de decréixer. Amb tot, Luis González Reyes ho treballa de forma excel·lent a FUHEM i a través d’Ecologistas en Acción, cosa que sap qualsevol que n’haja seguit mínimament la seua trajectòria.
Podrien haver-se aturat ací, però els autors han volgut anar més enllà i abordar aspectes essencials de canvis estructurals sense els quals les propostes descrites a la segona part del llibre (l’anàlisi dels sectors abans comentat) no podrien donar-se. En aquesta tercera part ens parlen d’actituds i de models de societat que a més d’un posaran nerviós perquè suposen un trencament radical amb paradigmes que semblen immutables, imprescindibles i sense els quals res és possible. No és només un desmantellament del capitalisme neoliberal, és posar en escac l’Estat, qüestionar si ens cal o no. És apostar sense complexos per models comunals d’organització social que siguen justos. És trencar la baralla per repensar a què juguem a partir d’ara.
Un assaig immens que et demana rellegir-lo només acabes la darrera pàgina i al qual tornaré més d’una vegada. Ah! I amb una bibliografia final impressionant.