La lectura de La sed, de Virginia Mendoza, fa unes setmanes va fer que em mirara amb uns altres ulls alguns dels costums que tenim arrelats als nostres pobles. Avui, la casualitat, ha fet que descobrira que a Irunberri (Navarra) tenen el mateix costum que a Cinctorres quan arriba la vespra del dia de Reis: arrossegar “calderos” pels carrers per fer saber als Reis d’Orient que allà hi ha xiquets i que no passen de llarg.
Comentava la tradició a un grup de sociòlegs que han visitat el poble i un d’ells, amb família a Irunberri, ha obert els ulls mentre ho explicava. “I com en diu d’això que fan els xiquets?” M’ha preguntat. “Arrastrar calderos” – he respost. I he matisat que realment eren pots de llanda units amb un cordell però que antigament devien ser olles velles que, ací, rebien el nom de calderos. La seua sorpresa no feia més que augmentar perquè a Irunberri, fan exactament el mateix, amb olles, paelles i demés estris de cuina vells, i en diuen Kalderoen eguna (el dia dels calderos). Aleshores, el sorprés, he passat a ser jo.
L’origen
En parlar sobre la possible connexió del costum, la cosa s’enfosqueix perquè l’única possibilitat de relació entre els dos pobles és que algun faixero cinctorrà passara per aquelles valls navarreses, vegera el que es feia i que ho portara al seu poble. Faixeros a Euskal Herria n’hi havia, el meu besavi portellà hi anava fins allà a vendre faixes, però la hipòtesi sembla molt poc factible perquè hi hauria quedat testimoni oral com n’ha quedat d’altres històries que portaven els faixeros en tornar al poble. La cosa hauria d’anar per una altre lloc.
Segons expliquen a Irunberri, la tradició dels calderos està vinculada a la que fan en altres pobles del Pirineu navarrès, però amb esquelles. Una cerca ràpida m’ha dut a trobar aquesta imatge de Lezaun.
En veure la imatge d’eixos xiquets corrent pel carrer nevat m’ha vingut a la memòria el que fèiem a Ares després de Reis i fins Sant Antoni. Totes les vesprades, en pondre’s el Sol, els xiquets eixíem al carrer amb una esquella i passàvem pels carrers gelats del poble fent-les sonar. La gent obria les portes de casa i ens donava alguna cosa (galetes…) que recollíem i guardàvem fins el dia de Sant Antoni. Aquell dia ens ho menjàvem en un berenar (no es feia la foguera que ara s’ha recuperat). D’això en dèiem les esquellades.
L’estampa era idèntica, xiquets fent sonar esquelles. nosaltres les portàvem a la mà, a Lezaun les porten penjades o a l’esquena. Ells la vespra de Reis, nosaltres tot just després… Massa casualitats?
La terra adormida
Tant el foc de les fogueres de Sant Antoni com les esquellades o els calderos podrien tenir en comú un fet: despertar la terra del llarg hivern i fer que la primavera moguera. No és casual que tot tinga lloc després del solstici d’hivern i cal tenir present que en temps antics tot girava al voltant del cicle agrari. Així doncs, la hipòtesi que tot plegat són rituals per cridar el bon temps, la fi del dur hivern i que la terra despertara i es posara a produir, és més que plausible.
Al foc i al soroll hi hauríem d’afegir els cops. Sembla ser que l’origen del costum de fer cagar el tió de Nadal estaria vinculat al mateix ritual, despertar la terra a cop de bastó per fer venir la primavera. Exactament això, donar cops a terra, és el que es fa amb la makila (bastó) per Santa Àgueda a Euskal Herria.
Tot plegat fa pensar que, en el fons, tots aquests costum tenen un origen ben antic i comú que ha anat adaptant-se als temps per a sobreviure. A cada lloc d’una forma i sovint canviant el significat del fet en sí, però l’essència segueix viva.