Ja tenim ací el solstici d’hivern, com cada any, el dia amb menys hores de llum, marcant de forma precisa un abans i un després en el calendari solar. El dia de les ombres més llargues i el Sol més catxo a l’horitzó. És el dia de Sant Tomàs, el 21 de desembre -tretzenada de setembre per als que les seguiu. La vesprada, però, ja fa uns dies que s’allarga, des de Santa Llúcia concretament. Capricis de la inclinació de l’eix de rotació del planeta que habitem i amb els que els i les amants de l’astronomia gaudim de forma periòdica.
Però no parlaré d’astronomia, ni de la litúrgia cristiana que va voler aprofitar els ritus pagans al voltant del solstici per a fixar la festa grossa del seu calendari: el natalici del Messies. Em fixaré en el sentit que, per a mi, millor defineix aquesta època de l’any al voltant del dia de Nadal. I no, no em refereixo al sentit metafísic ni espiritual, seré més terrenal. Vosaltres, amb quin dels cinc sentits identificaríeu aquests dies?
El cert és que avui en dia les festes de Nadal han estat fagocitades per la societat de consum, per un capitalisme ferotge que només té com a religió la llei de l’oferta i la demanda i que tot es redueix a la compravenda de béns. I la felicitat ens volen fer creure que també en forma part d’aquest mercadeig. Així que tot és vendible i tot és subjecte de ser comprat. I en aquesta escala de valors tan estreta el màrqueting juga un paper fonamental. Així, no és d’estranyar que els sentits de la vista i de l’oïda en siguen els grans damnificats.
Ens han fet creure que si no inundem els carrers de llums no hi ha “ambient nadalenc”, fins al punt que hi col·laborem penjant llums i més llums des dels nostres balcons. I per si això no és suficient també sobre-il·luminem els interiors: arbres, pessebres i altres racons de les nostres vivendes. I tot en l’època de l’any amb més hores de foscor. No en dubteu gens ni mica, les companyies elèctriques estan pagadíssimes amb el regal que els hi oferim cada any. Però no, no és el sentit de la vista el que m’identifica amb el Nadal.
Tampoc ho és el de l’oïda. Ací als pobles encara estem de sort, però us imagineu què ha de suposar viure en un carrer on s’ha disposat tot un arsenal d’altaveus per invadir l’espai auditiu amb nadales repetitives que converteixen l’atmosfera nadalenca en una boira alienant que tot ho envolta. Insuportable!
Fem un esforç, tanquem els ulls i tapem-nos les orelles. Ens queda el tacte ben viu. Les galtes gelades al carrer ens diuen que és hivern -bé, enguany potser no massa- però no necessàriament que és Nadal, també ens remeten a les santantonades. Deixem-nos portar doncs, amb ulls i orelles anul·lades encara, pels records i de seguida arribarem al regne de les olors.
A mi aquests dies em duen a la memòria olors. Moltes olors. L’olor forta de la ceba bollida que es coïa a l’entrada d’alguna casa. Anunci d’una matança que estava a punt de produir-se. L’olor de la canyella mòlta i els claus que les dones venien a comprar a la tenda que teníem a casa. Espècies que havien d’adobar la sang de la bèstia que moriria el dia següent i, barrejada amb la ceba donarien vida al mondongo. L’olor de la sang del bacó encara garrejant damunt la taula. L’olor dels pèls soflimats abans de passar la tosca amb aigua calenta. L’olor d’aquelles panxes calentes, fumejants, que s’obrien en canal per omplir el rebost.
L’olor del fum de llenya de carrasca que cremava a les estufes del poble. L’olor de la molsa que anàvem a buscar al racó més ombriós del castell per fer el pessebre de l’església. L’olor de vi ranci del carratell del capellà i que bevíem d’amagat. L’olor de naftalina de la sagristia. L’olor d’humitat d’aquells trossos de suro amb que miràvem de reconstruir un corral on posar un matxo, una vaca, un fuster, una dona que jurava i perjurava que era verge i un xiquet mig despullat en ple mes de desembre.
L’olor dels trossos de formatge sec que ratllàvem amb suors mentre algú tallava julivert i alls i les seues olors se sumaven a la festa. L’olor del pa sec que passava pel molinet per ser esmicolat sense pietat. L’olor de la laca dels cabells de ma uela pastant-ho tot junt i fent unes pilotes ben formoses amb aquelles mans roges de tant treballar amb aigua gelada.
L’olor de la carn d’olla bullint tot un matí. Un tros d’os de pernil amb quatre repèls secs i les despulles d’un pollastre impregnaven les pituïtàries del més constipat. Olors que es barrejaven, i es barregen encara, de forma magistral el dia de Nadal a l’hora de dinar.
Amb l’olor d’un plat de caldo amb pilotes fumejant al davant tanquem els ulls, l’olorem i somriem. Aquest és el sentit que envaeix el nostre Nadal.
Que tingueu unes bones olors!
*Article publicat originàriament al Notícies dels Ports (desembre 2019)