Fa més de 10 anys vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar un grup d’alumnes de 1r de batxillerat de l’IES Pius Font i Quer de Manresa (Bages) en una eixida que van al voltant de l’exili republicà. Vam visitar el museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, la platja d’Argelers, Cotlliure (amb visita a la tomba de Machado) i la maternitat d’Elna.
En aquella eixida ens acompanyava l’Assumpta Montellà, autora dels llibres La maternitat d’Elna i Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la maternitat d’Elna, tots dos publicat per Ara llibres. L’Assumpta havia donat a conèixer la maternitat i entre les tasques que duia a terme estava la d’acompanyar grups d’alumnes als escenaris de l’exili republicà. Ens va dur, abans de res, a la platja d’Argelers i, allà, asseguts a l’arena i exposats a una feble tramuntana, ens va llegir tot un seguit de textos que recollien el relat d’exiliats que havien passat uns quants mesos al mateix lloc on ara hi érem nosaltres. La cruesa d’aquells testimonis i el fet de reviure’ls al mateix lloc on van passar els fets convergiren en un estat d’autèntica catarsi i les emocions afloraren desacomplexadament. I no, no era la tramuntana que se’ns escolava als ulls.
D’allà vam anar a la maternitat d’Elna. L’Assumpta ja ens n’havia fet cinc cèntims, però les sensacions de ser en aquell espai són indescriptibles. Una experiència única que recomano fervorosament, és dels espais que cal visitar sí o sí. Nosaltres ho vam fer abans de la remodelació que ha viscut darrerament i l’espai no estava museïtzat tal i com està ara, però l’impacte va ser igualment fulminant.
Un llibre fascinant
Deia que les sensacions que produeix el lloc són indescriptibles, però no és cert, només cal saber-ho fer. I precisament això és el que ha aconseguit Hélène Legrais amb Els fills de l’Elisabeth. Després d’anys de recollir testimonis i històries de la maternitat, d’entrevistar dones que hi van ser i xiquets/es que hi van nàixer… es va decidir a posar-hi fil a l’agulla i escriure una novel·la que fos un homenatge a tot el que dins d’aquelles parets va succeir en un moment terriblement dramàtic per a totes les persones que es van veure forçades a fugir de la barbàrie franquista.
Legrais teixeix una novel·la carregada d’emocions i construïda a partir de tots els testimoniatges documentats per ella mateixa. Tanmateix hi introdueix personatges ficcionats d’una versemblança tal que fins i tot persones que van viure els fets en primera persona tenen dubtes de si realment no van existir-hi. Els fills de l’Elisabeth és sobretot un homenatge majúscul a la figura d’Elisabeth Eidenbenz i, de retruc, a tota aquella gent anònima que és capaç de posar una mica de llum allà on les tenebres s’entesten en ofegar-ho tot.
L’epíleg és la cirereta del pastís. Una part del relat especialment emotiva en la que és pràcticament impossible retenir la llagrimeta.