El títol d’aquest assaig de Miguel Ángel Tirado pot semblar redundant per algú que no estiga massa al cas dels debats educatius que portem anys arrossegant i que giren al voltant de la idoneïtat i superioritat de les metodologies dites actives en front de les etiquetades, no gratuïtament, com a tradicionals. Ara bé, per aquells que seguim ens hem vist al mig d’aquest debat en més d’una ocasió o que, senzillament, ens dediquem al món educatiu, trobem en el títol una declaració d’intencions del que hi trobarem a dins. Pot semblar una obvietat això d’escoles que ensenyen, però malauradament, no sempre és així. Com bé es subratlla al subtítol, el coneixement sí que importa.
Tirado és inspector d’educació a la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears, professor al màster de Formació del Professorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i, abans, havia estat cap d’estudis i director del IES Santa Margalida (Mallorca). De formació és llicenciat en Educació Física i doctor en Ciències de l’Educació. És, doncs, una veu més que autoritzada per a parlar d’educació per tenir una visió molt àmplia del sistema des de diferents perspectives: docent, equip directiu, inspecció…
Un llibre ple de sentit comú
Parlar de sentit comú pot semblar fins i tot arriscat perquè se n’ha abusat de tal manera del que representa que sovint quan ho veiem escrit en algun lloc ens genera, inevitablement, reticències o desconfiança. Em permetreu que utilitzo l’expressió en aquesta ocasió perquè crec sincerament que és la millor descripció per al contingut del llibre.
L’autor posa el dit a la nafra en molts aspectes que semblen veritats absolutes i inqüestionables, d’aquelles que pocs gosen situar al centre del debat per por de ser acusat de reaccionari com a mínim. El cas és que Tirado ho fa amb molta solvència, ple d’arguments verificables (ell llibre té més de 400 cites al peu amb referències bibliogràfiques precises) i de preguntes incòmodes que sovint troben el silenci com a resposta. Preguntes que molts ens hem fet i que mai reben arguments per establir-hi un debat, més aviat al contrari, rebem acusacions que trauen el debat del terreny de joc que hauria d’ocupar.
Una de les coses que més m’ha agradat de l’exposició dels continguts del llibre, de l’argumentari en general, és que es fa amb molta serenitat. He llegit altres publicacions que, compartint el fons del relat, fan servir unes formes en alguns moments que trobo contraproduents. Formes que en converses privades jo mateix he fet servir (que llance la primera pedra qui no ho haja fet) i que he de reconèixer que condueixen a posicions enrocades que difícilment poden fer avançar el debat. Se li ha d’agrair, per tant, a l’autor haver trobat el to adequat al llarg de tot el text. I això sense perdre un gram de contundència i precisió en l’exposició dels fets i els arguments.
Competències vs continguts
Aquest és un dels tabús a l’escola d’avui. Bé, més que un tabú és el tema que porta amb molta seguretat als enfrontaments més oberts als claustres, motiu pel qual gairebé s’ha convertit en una qüestió a evitar. Que les metodologies que s’han denominat actives promouen les competències per davant els continguts no és cap secret tot i que els defensors de les primeres ho negaran dient que aquestes no fan més que mobilitzar sabers, que és com ara li hem de dir als continguts. El cert és que aquests han quedat fora de l’àmbit de l’avaluació (s’han d’avaluar competències, no sabers) i en conseqüència queden diluïts en el dia a dia de la planificació docent.
Tirado planteja la gran pregunta: es pot ser competent en quelcom que no es coneix? La resposta és més que òbvia: no. I ací és on tenim el cavall de batalla entre uns i altres. El llibre aporta molts arguments al llarg dels 5 capítols per acabar concloent que una cosa no és possible sense l’altra. I el cas és que molts docents, poc a poc, se’n van adonant.
I més enllà…
La de les competències i els continguts no és per descomptat l’únic tema que aborda. Sense cap complex qüestiona obertament què és això de l’aprenentatge per descobriment, per què s’ha d’esborrar la memorització de l’escola (sense que això vulga dir que només s’haja de memoritzar!), per què s’ha de prioritzar l’interès de l’alumne, per què s’ha de respectar el ritme de cadascú…
A totes les preguntes anteriors resulta obvi que la resposta no és la negativa directa. És a dir, no s’ha de bloquejar l’aprenentatge per descobriment, però cal que siga l’única motivació per a l’aprenentatge?; és evident que memoritzar-ho tot no té cap trellat, però és dolent tenir automatitzats processos com ara les taules de multiplicar? Es pot aprendre sense memòria?; clar que s’han de conèixer els interessos dels alumnes, però per a què aquests ens serveixen per fer més assequible el contingut que volem explicar, per fer-lo més proper, en cap cas per a què condicione el que s’estudia o el que no (això seria profundament segregador com bé argumenta al llibre Tirado); i finalment, per concloure la petita tria que he fet de preguntes incòmodes, és necessari que els docents tinguen en compte el ritme de l’alumnat, però sense oblidar que si no se l’estimula de tant en tant rendeix per sota de les seus possibilitats. O potser no som els mateixos docents que necessitem contínuament que ens pressionen amb dates de lliurament per tenir els exàmens corregits, les programacions fetes o qualsevol altre tràmit? Us imagineu que l’administració respectar els nostres ritmes?
En tots aquests casos Tirado aporta arguments basats en estudis contrastats (d’ací i d’allà) i respostes plenes de sentit comú que o bé posen paraules ben endreçades al que molts veiem o bé conviden a la reflexió a aquells que encara hi dubten.
Una reflexió final
Ja fora del llibre, trobo que el que s’hi explica cada vegada és més compartit per més i més docents. Entre aquests hi són molts que, com jo, han fet ús d’aquestes metodologies en major o menor mesura i sovint amb un regust d’insatisfacció perquè, en termes generals i tret de comptades ocasions, observàvem que l’alumnat no aprenia. L’autoavaluació que fèiem era que no en sabíem prou i que ens havíem de formar millor, o que ens faltava tal o qual recurs… I si la resposta fos més senzilla? I si, simplement, estàvem fent ús d’una metodologia fallida? D’això ja en vaig parlar una mica ací.
Crec sincerament que hi ha molts docents que ara mateix es troben desconcertats perquè no entenen com el que veuen a l’aula no té res a veure amb els resultats que els van prometre que produirien aquestes metodologies. Docents que han de fer un procés de dol i perdre la por a recuperar metodologies que els havien demonitzat però que, vés per on, són les que fan servir a moltes formacions “innovadores” i que són perfectament compatibles amb les altres que, per cert, d’innovadores no tenen res, fa dècades que es coneixen.
Cal que com a col·lectiu ens desfem dels complexos, que fem una anàlisi crítica d’allò que fem i de com ho fem i, sobretot, que siguem honestos al respondre aquesta pregunta: el nostre alumant aprèn tot el que hauria o podria aprendre?
No podem permetre que la metodologia que fem servir, siga quina siga, es convertisca en un topall per a l’aprenentatge del nostre alumnat.
Jordi, t’agraïsc molt la valoració que has fet del llibre i les teues reflexions al voltant de l’educació. En realitat, tots volem el mateix: que els alumnes aprenguen més i millor i, alhora, donar oportunitats d’ascendir socialment i culturalment als alumnes d’entorns més vulnerables. Segur que si posàrem l’aprenentatge al centre del debat (i no la metodologia), aconseguiríem avanços importants. Per si és del teu interés, ací et deixe la referència a dos articles que he escrit recentment i que es poden descarregar de Supervisión 21: “Decodificando el Diseño Universal para el Aptendizaje: ¿Qué evidencia empírica lo redpalda” y “Dime cómo lees y te diré cuánto aprendes: ¿Qué nos aporta la investigación a la enseñanza de la lectura?”. El premi més gran al temps dedicat a escriure és que algú llegisca el pensament que comparteixes. T’estic molt agraït. Una abraçada.