Aquestes setmanes estem assistint a un despropòsit darrer d’un altre per part de la nova administració valenciana que fa l’efecte que vulga fer mèrits per autoproclamar-se Barbaritat Valenciana per compte de Generalitat. Terme, tot siga dita, heretat de l’època Zaplana. El cas és que de moment només tenim exemples de polítiques destructives en molts àmbits i en el lingüístic en particular.
L’única obsessió del govern és aïllar tant com puga el valencià del català, com si així pogueren “evidenciar” encara més com de diferent és una llengua de l’altra. Ja em disculpareu però en aquesta darrera frase he fet servir la seua lògica secessionista perquè ens entenguem. La qüestió absurda és saber a quin valencià es refereixen, al que parlem als Ports, al que es parla a la Plana, al de l’Horta, al de la Costera, al de les Marines, al de l’Alacantí… Tant és, perquè no fan cap compte de fer-ne servir cap, l’únic objectiu i finalitat és aïllar la(les) variant(s) valenciana(es) de l’estàndard oriental. Perquè clar, demanar-los que entenguen que a l’Alta Ribagorça o al Matarranya es parla com als Ports, és impensable.
El parany de sempre
N’hauríem d’haver aprés i ignorar-los totalment. I quan dic ignorar-los em refereixo a mediàticament. Els hi hauríem de regalar el silenci mediàtic, sense perdre de vista quines són les seues intencions i, per descomptat, nosaltres actuar en conseqüència. És a dir, mantenir-nos més ferms que mai en la unitat de la llengua i en el respecte a ella de la millora manera que podem exercir: fent-la servir tothora.
Defugim polèmiques estèrils que no busquen més que el seu ressò i centrem-nos en treballar per la llengua com hem fet sempre, decididament, com deia el fill del forner. A més, però, potser caldria pensar en maniobres de contraatac que els deixaren fora de joc.
L’exemple dels diacrítics
En eixa línia d’acció se m’acudeix una possibilitat que llanço a l’aire des de l’atreviment i gosadia de qui no és lingüista, però al mateix temps des de la quotidianitat de qui utilitza la llengua en tots els registres que té a l’abast.
Recordo la polèmica generada fa uns anys quan l’IEC va proposar de reduir la llista de paraules amb accent diacrític. Les veus conservadores que els defensaven feien valer l’argument de la pèrdua de riquesa lingüística mentre que les promotores de l’actualització al·ludien a la simplificació de la gramàtica per als neoparlants i aprenents. Confesso que estava entre els primers, em costa escriure soc/dona/molt… sense accent. Ha passat el temps i el cert és que ho hem anat acceptant, potser a contracor, però ni el món (aquest s’ha salvat!) ha deixat de girar ni la llengua ha reculat per culpa del canvi de normativa.
Fixem-nos, però, en l’argument: facilitar l’aprenentatge de la llengua. Un argument que, tot i amb matisos i amb finalitat evidentment diferents, s’assembla molt a l’esgrimit per la Conselleria d’Educació valenciana per a “acostar la llengua escrita a la del carrer”. Fer-ho fàcil, en definitiva. Insisteixo en què la finalitat no és la mateixa, perquè el que busquen és separar-la de l’estàndard oriental i en cap cas fan intenció d’utilitzar la nova normativa per més que siga la del carrer de la cantonada. Ara bé, què passaria si apel·lant al motiu “oficial” de la proposta l’IEC acceptara formes com este/a o el sufix en -iste a més del normatiu -ista, per exemple? Que ho fera com a tret característic d’unes variants del català (no només les administrativament valencianes) i fruit de la riquesa i diversitat de la llengua.
No sé si des del punt de vista lingüístic té trellat, però de la mateixa manera que es va introduir una modificació gramatical en pro de facilitar l’aprenentatge, per què no podem introduir-ne una en pro del reconeixement de la riquesa lingüística del català? Sense dubte a més d’un a la Conselleria li esclataria el cap en veure com l’Institut d’Estudis Catalans inclou les accepcions “del carrer” i en adonar-se que no són exclusives dels carrers valencians. Seria una mesura en favor de la unitat de la llengua que deixaria fora de joc als secessionistes, tot i que segurament revifarien el famós “ens volen furat la llengua”. Consigna encara més ridícula com més va.
Tot siga dit, la mesura també posaria en evidència la manca de sentit d’una institució com l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVL) que tot i acceptar les Normes de Castelló i no qüestionar la unitat de la llengua, a nivell del carrer s’interpreta com a diferenciada de l’IEC i sobretot en els estudiants més joves alimenta la creença que valencià i català són dues coses diferents. Munició per als secessionistes.