La generación ansiosa

Per què les xarxes socials estan causant una epidèmia de malalties mentals en els nostres joves? Amb aquest subtítol Jonathan Haidt, l’autor, ja ens posa sobre avís del que trobarem a l’interior. Tot un tractat sobre la relació directa entre l’accés a les xarxes socials i, en definitiva, als telèfons intel·ligents per part dels joves a una edat massa tendra.

Haidt és psicòleg social i com a tal es dedica a l’estudi del comportament humà en una dimensió que va més enllà de l’individu i que l’emmarca en un espai més gran del qual forma part. En aquest sentit i en aquest assaig, centre el seu estudi en el canvi dràstic que ha s’ha detectat des de finals de la dècada dels anys 2000 i principis de la del 2010 pel que fa a la salut mental dels joves i que l’autor anomena com la Gran Reconfiguració. La seua hipòtesi de treball és que des que el 2007 l’i-Phone 4 incopora la pantalla tàctil amb múltiples aplicacions i, posteriorment, Internet viu l’explosió de les xarxes socials amb la també aparició dels botons m’agrada i compartir, les relacions socials dels joves s’han vist profundament alterades i això ha tingut un impacte determinant sobre la seua salut. La gairebé immediata inclusió de càmeres als dispositius no va fer més que multiplicar el potencial de l’eina i, amb ell, la seua capacitat d’agreujar al salut mental dels usuaris, especialment els infants i els adolescents.

Un desenvolupament contra natura

Resulta especialment interessant la reflexió argumentada que fa Haidt sobre un fet del qual no se’n parla molt, almenys als claustres. Durant mil·lennis l’Hommo sapiens ha crescut i ha evolucionat en contacte amb la natura i, per tant, amb un món real. La nostra espècie destaca per tenir un període de creixement fins a l’edat adulta prou llarg si es compara amb altres espècies. Segons sembla, l’explicació es troba en una adaptació evolutiva per la qual s’allarga l’edat immadura per tal d’augmentar l’aprenentatge. És aquest factor, la capacitat d’aprendre i de relacionar-nos en comunitat, que ens ha fer reeixir com a espècie i la que ha garantit la nostra supervivència malgrat ser extremadament més vulnerable que la gran majoria.

És ací on Haidt veu una alteració en el desenvolupament dels joves com mai abans en la història de la humanitat s’havia donat. En el moment que un infant entra en contacte amb el món virtual a través d’un dispositiu amb connexió a Internet, se li retira una part molt significativa del contacte amb la realitat i això té conseqüències. La justificació la dona l’autor, sempre ben referenciada, pel fet que els nostres cervells són com són fruit de l’evolució i, per tant, estan preparats per a interactuar amb el món real. I el que és més important, en l’etapa de formació i creixement (la infància, la pubertat i l’adolescència) els cervells estan dissenyats per a desenvolupar-se en un món real, no virtual. Ací hi hauria una part del què. L’altra la trobem en el fet de relacionar-nos en comunitat i de forma presencial, amb tot el que comporta comunicar-se cara a cara i de forma sincrònica. Amb la virtualitat ens hem individualitzat i les comunicacions són per força incompletes, atès que perdem els matisos del to, la comunicació no verbal i el contacte físic que sovint acompanya una conversa. Ens hem deshumanitzat.

Un excés de sobreprotecció

Per una altra banda Haidt l’encerta plenament quan posa el focus sobre l’excés de sobreprotecció dels infants en el món real i la desprotecció absoluta a què els hem abandonat al món virtual. Apunta que durant la dècada dels anys 1990 va haver una espècie de tsunami mediàtic sobre els perills a què estaven sotmesos els infants. Només cal que fem una ullada a un parc infantil dels d’ara, amb tot de mesures de seguretat, i comparar-lo amb els que teníem els nascuts abans dels anys 80. D’exemples en trobariem un fum.

El cas és que l’autor posa l’accent en la necessitat que les cries d’Hommo sapiens es desenvolupin en entorns amb riscos, perquè això afavoreix el seu creixement no només físic sinó també emocional. La raó és senzilla, la nostra espècie ho ha fet així durant milers d’anys i ens hem adaptat a això. De sobte, en un obrir i tancar d’ulls si ens ho mirem amb perspectiva evolutiva, apareix un canvi que ho trastoca tot i privem els menors d’exposar-se a riscos. S’ha d’entendre que es parla de riscos menors, per entendre’ns, aquells que provoquen una caiguda que no té més efecte que un blau. Se’ns ha fet creure que el carrer està ple de perills dels quals hem de protegir els nostres xiquets. Només hem de veure com han canviat els protocols de seguretat i vigilància als centres educatius. Realment estan tots justificats?

Fa anys que fem guàrdies de pati “per si passa res” però en canvi hem vist com els nostres alumnes obrien els seus mòbils i s’exposaven a vés tu a saber quants perills a les xarxes. Aquesta incongruència l’hem comentada moltes vegades entre companys. Ara, amb els canvis de normatives respecte l’ús dels dispositius mòbils als centres escolars, segurament veurem canvis significatius.

És molt revelador com l’autor descriu aquesta contradicció en la que vivim immersos: sobreprotegim els infants en el món real i els donem llibertat absoluta en el virtual.

Un efecte desigual per sexes

Està afectant per igual a xics i xiques l’ús de les tecnologies digitals? Haidt és contundent en la resposta: no. I no ho fa perquè, segons argumenta al llarg de dos capítols, l’efecte de les xarxes socials és molt pitjor en les xiques que no en els xics. Per contra els videojocs, la pronografia i els jocs d’apostes estan tenint molt més impacte en els xics. Tot ho referencia als estudis que s’han fet al respecte i que, malauradament, una dècada després que aquestes tecnologies invadiren les nostres aules ja estan donant resultats acadèmics contrastats. De fet ja en vaig parlar en una altra ressenya, la del llibre del Dr. Francisco Villar Cómo las pantallas devoran a nuestros hijos.

Amb tot, la davallada en la salut mental d’uns i altres es fa explícita a partir de l’any 2010. Al llibre es mostren diverses gràfiques on es representen indicadors que així ho corroboren.

I què podem fer?

Si ens fixem en el títol del llibre i el seu subtítol, l’autor podria haver-se limitat a fer una descripció del perquè està passant el que està passant amb la salut mental dels joves. Podria haver plantejat la seua hipòtesi i omplir pàgines d’arguments per a demostrar-la (cosa que ha fet) però s’hauria pogut estalviar de donar indicacions de què fer-hi al respecte. Però no ha esta el cas. Haidt es mulla i proposa una sèrie de mesures aparentment simples però gens fàcils d’aplicar perquè xoquen frontalment amb uns costums que s’han imposat molt fortament en només una dècada. Són els següents:

• Res de telèfons intel·ligents abans dels 14 anys (2n d’ESO)
• Res de xarxes socials abans dels 16 anys (4t d’ESO)
• Telèfons mòbils fora dels centres escolars durant tota la jornada escolar
• Més independència, joc lliure i responsabilitat en el món real (menys sobreprotecció)

Cal dir que la 3a mesura s’està introduint en el sistema educatiu i cada vegada són més els centres que impedeixen l’ús dels dispositius mòbils a l’alumnat. M’atreviria dir que és unànim en el cas de l’aula, però no en els canvis de classe i esbarjo. Haidt proposa una abstenció total durant tota la jornada escolar i alguns dels centres que ja ho han aplicat n’estan molt satisfets i no només el professorat, també l’alumnat.