Ricardo de Querol és periodista ai subdirector a El País i ha recentment a escrit l’assaig que ens ocupa amb l’editorial Arpa. L’assaig és una anàlisi acurada dels efectes que la digitalització ha tingut i té en diferents àmbits i ens fa posar la irada en llocs incòmodes on evidenciar allò que deia Eli Pariser: Internet ens fa viure en la nostra pròpia bombolla.
És cert, creiem que per tenir accés a Internet a través del nostre mòbil, per fer servir les xarxes socials, per estar subscrit a certs mitjans o plataformes digitals estem ben informats i tenim un coneixement de la realitat que ens envolta més acurat que generacions anteriors. De fet, tenim l’oportunitat de què això siga així, però realment ho és? Pariser apuntava que el que acaba succeint és justament el contrari. Els nostres hàbits a la xarxa ens provoquen aïllament i sense adonar-nos-en acabem envoltant-nos d’opinions molt properes a la nostra. Ens acabem situant en espais virtuals segurs, en zones de confort 2.0 que ell anomena bombolles digitals. Acabem, en definitiva, fragmentats. És aquest el pal de paller del llibre de de Querol, la fragmentació de la societat digital. De com aquesta digitalització està provocant la fragmentació de la societat a molts nivells.
He trobat molt interessant els capítols dedicats als gegants digitals, la tecnovigilància, la intel·ligència artificial o la robotització i he aprés molt amb el dedicat a la criptomania. Aquest camp segueix sent desconegut per a mi més enllà de l’enorme necessitat d’energia de què depèn. En tots ells l’autor remarca aquesta fragmentació a què fa referència el títol i es fa encara més evident quan aborda el capítol dedicat a la cultura i el periodisme.
La fragmentació té un impacte directe en les relacions humanes i era de justícia dedicar-hi un capítol a la soledat, a l’aïllament que ens provoca estar contínuament enfocats a una pantalla que sostenim entre les mans.
Hi ha, però, un parell de qüestions del llibre que he trobat coixes. D’una banda, justament en aquest capítol de la soledat, tracta el despoblament dels pobles amb una crítica al terme “Espanya buidada”. Prefereix l’adjectiu “buida” que va popularitzar Sergio del Molino perquè, al seu entendre, “buidada” porta implícita la voluntat de buidar-la. Atribueix el despoblament a causes gairebé naturals tot obviant els processos polítics que van forçar a centenars de milers d’habitants del rural a desplaçar-se a zones urbanes on es produïa la industrialització i on es concentraven els serveis.
L’altra qüestió és la confiança en la tecnologia per a resoldre els problemes del present i de la pròpia fragmentació. He trobat a faltar una anàlisi o si més no una reflexió del coll d’ampolla que suposa haver de dependre d’uns recursos materials que mostren senyals d’esgotament per a fer aquesta transició tecnològica. No vull dir amb això que no viurem episodis exitosos en què la tecnologia ens farà avançar en certs aspectes, però poso molt en dubte que tinga capacitat de resoldre els problemes que tenim entre mans per raó de disponibilitat de materials, no de capacitat teòrica, sinó de dur aquesta a la pràctica. Inclouria en aquesta crítica el capítol dedicat al transhumanisme i algunes de les reflexions finals del llibre.
Amb tot, és un llibre que recomano per totes les reflexions que s’hi inclouen.