La sed ha estat, possiblement, el llibre més impactant que hauré llegit enguany, el que m’ha obert més interrogants i el que m’ha oferit noves perspectives sobre qüestions que donava per tancades. En quina bona hora vaig rebre la recomanació d’un amic convidant-me a llegir-lo!
Virginia Mendoza, l’autora, és antropòloga i periodista de formació i a La sed combina magistralment totes dues vessants. Construiex un relat extraordinari de com la humanitat, a través de la necessitat que hem tingut des de fa centenars de milers d’anys de trobar aigua al nostra voltant, ha evolucionat, ha viscut en les seus diferents etapes evolutives i de com ha modelat la nostra cultura des de temps immemorials.
La set, de la prehistòria al present
El pal de paller del llibre és l’estreta relació que hem tingut des de sempre amb l’aigua, cosa que ningú qüestiona, però el que el fa extraordinàriament interessant i t’atrapa des del principi és com Mendoza posa el focus no en l’element aquós en sí, sinó en els efectes de la seua manca: la set. La desesperació d’una espècie que s’ha desplaçat per tot el planeta forçada per la manca d’aigua en moltíssimes ocasions i que l’autora detalla des de ben antic. Mendoza remunta el nostre arbre genealògic/evolutiu i ens presenta tot un seguit d’arguments basats en estudis arqueològics i da’ltras disciplines que posen damunt la taula proves de perquè els nostres avantpassats van migrar en diferents moments. I sempre apareix un motiu: la set. Sempre apareix una necessitat vital: trobar aigua.
Revisitar la troballa de Lucy des d’aquesta nova (per a mi) mirada o la d’aquella Eva mitocondrial; entendre des d’una altra perspectiva perquè els Homo sapiens van trobar neanderthals a Europa; adonar-se que aquelles pintures rupestres del paleolític que tenim a Altamira o a Lascaux tenen parents en altres llocs del món tant distants geogràficament com temporalment (pintats milers d’anys abans!); descobrir l’etimologia de paraules com desert (terra roja) i Egipte (terra negra); fascinar-me amb el paper que jugava la constelació de Taure i el Lleó en civilitzacions que mai es van conèixer; reconsiderar el paper de la figura dels bòvids en tantes cultures, la nostra entre elles… I tot lligat amb l’aigua, la seua absència o la seua abundància i la nostra dependència absoluta de la seua presència.
Però no només ens fa una espectacular passejada per la prehistòria sinó que l’autora ens acompanya fins al present tot repassant episodis de temps històrics en què les sequeres i les conseqüències que comportaven (fam) acabaven condicionant en ona part els esdeveniments que han marcat la nostra història. Revolucions, epidèmies, migracions… tot, en esència, acaba estant condicionat per l’accés a l’aigua.
Set de saber-ne més
Quina manera d’aprendre i aprendre! De revisar allò sabut o conegut, de replantejar posicions i consideracions sobre qüestions que donaves per ben assolides. Per posar un exemple, els passatges en què l’autora descriu la relació entre l’aigua (la set) i el bou. El simbolisme que hi ha tingut associat en moltes cultures des de ben antic m’ha dut a relfexionar sobre la visceralitat amb què, a dia d’avui, viuen els aficionats la tauromàquia en qualsevol de les seues vessants. O per posar-ne un altre, l’explicació a tall d’hipòtesi (molt versemblant) de l’aparició del número 40 en ritus de diferents cultures i com es realciona amb el temps que Taure està ocult al firmament.
Sense cap mena de dubte, La sed és un llibre que cal llegir perquè no és fins que ho fas que te n’adones de l’enorme petjada que ha tingut l’aigua a l’hora de definir qui som i com som.