Així, la via de la simplicitat, és com anomena l’autor, Ted Trainer, el model de societat postcapitalista que hauria d’aparèixer per tal que l’espècie humana tinga alguna possibilitat de sobreviure de forma ordenada i lluny del caos que suposaria un model ecofeixista, per exemple.
El llibre està considerat un dels referents mundials en el decreixement perquè aquest apareix com a innevitable per tal d’aconseguir el model de vida simple, que no ximple, que proposa Trainer.
Es tracta d’un text dens i intens a parts iguals i que esgotarà el llapis als amants de subratllar fragments mentre llegeixen. Ja el pròleg de la versió en castellà, escrit per Manuel Casal Lodeiro, és sorprenentment llarg, però és un resum fantàstic del que trobaràs tot seguit i, a mesura que t’endinses en la lectura del llibre, entens que malgrat la seua extensió està plenament justificat perquè Trainer no fa més que analitzar desenes d’aspectes de la societat capitalista que haurien de modificar-se i evolucionar cap a un model més senzill en uns casos, quan no desparèixer en uns altres.
L’eix central del seu pensament és l’acceptació de la impossibilitat d’una societat basada en el consum desaforat de recursos i energia. El motiu és absolutament fàcil d’entendre, el planeta és incapaç de proporcionar aquestos recursos al ritme que les societats occidentals els requereixen. Això ens du a un carreró sense eixida o a un precipici, agafeu la versió que més us estimeu. Davant d’això només hi ha dos camins a seguir: o bé continuem amb la mateixa dinàmica consumista i convertim el planeta en l’escenari d’una guerra perpètua pels recursos per a mantenir el nivel d’unes comunitats (cada vegada menys) o bé les societats occidentals posem fre al nostre consum i transitem tots plegats cap a un model de repartiment dels recursos disponibles (entenent per disponibles com els que el planeta és capaç de reposar en un temps breu) i que siga just per a tothom.
Malauradament les decisions que estem veient darrerament van en la línia de la primera opció: acaparament de terres i recursos per part de les potències occidentals, augment dels pressupostos en “defensa” i aparició de discursos que aboguen per la militarització davant “l’amenaça d’estar en risc el nostre estil de vida”.
En aquest sentit, llegir aquest llibre resulta d’una banda balsàmic perquè veus que una altre món és realment possible i descoratjador perquè la realitat d’occident apunta en una altra direcció que no fa més que conduir-nos al desastre. Davant d’aquesta dicotomia no puc fer més que recomanar la seua lectura, però no sense avisar dels seus efectes col·laterals.