Miquel, cobert amb la manta de pastor que va poder endur-se del mas, ix de Molló camí del coll d’Ares. Prats espera a l’altre costat. Amb vint-i-cinc anys acabats de fer no sap si mai el tornarà a pujar aquell coll i, el que més li dol, tampoc sap si tornara a pujar el seu coll d’Ares.
A la plaça la foguera res pot fer davant l’hivern que xiula rabiós. La neu cau embogida per un vent que no descansa i l’amuntega sense mesura al racó del Cafè, abans Republicano, ara simplement Cafè. A dins, els fadrins que queden al poble entonen a força de vi i aiguardent les darreres folies d’un Sant Antoni ben estrany. La bogeria de gairebé tres anys de guerra n’ha deixat ben pocs de joves. Els que no es van endur les bales, el fred del front o la fam, se’ls ha endut cap a l’exili forçat dels perdedors.
Josepeta no pot més i puja a la falsa deixant enrere el soroll de les guitarres, dels gots brindar per no sap ben bé què i dels crits caòtics del cafè. Encén un cresolet i se’n va de dret a la ràdio que l’espera en un racó, amagada en la clandestinitat. L’encén i li dóna el volum just per escoltar la Pirenaica. L’última escletxa d’esperança que li queda a Josepeta, i a tants d’altres. L’última esperança de pensar que Miquel podrà tornar, que el seu fill tornarà a cantar folies al cafè com solia fer.
1r premi del concurs de microrelats Sergi Beser (2014)