Capitán Swing ha publicat en castellà l’assaig que Jason Hickel va publicar inicialment en anglès el 2021. Dos anys després el text no és que haja “envellit” bé, sinó que l’actualitat reafirma punt per punt del que s’hi exposa.
El subtítol -com el decreixement salvarà el món- he de dir que si bé d’una banda inclou la idea fonamental del decreixement, també hi afegeix això de salvar el món, afirmació que no m’agrada i que miro de desterrar del meu llenguatge. El motiu és obvi, què vol dir això de salvar el món? Si entenem el món com al planeta Terra, és innecessària l’afirmació. El planeta no s’ha de salvar, al llarg dels seus 4500 milions d’anys d’història n’ha vist de més magres i el que ha de fet sempre ha estat evolucionar. Si entenem per món la biosfera, aquesta s’adaptarà. Això sí, a un preu altíssim, car una bona part desapareixerà, s’extingirà, tal i com ha passat altres vegades. Ara bé, si entenem com a món l’espècie humana… això és un altre tema. En tot cas, no comparteixo de reduir el concepte de món a la nostra espècie.
Feta aquesta apreciació que no té més importància, he de dir que el contingut del llibre és extraordinari. A la portada es destaca que va ser escollit pel Financial Times com a llibre de l’any, i de motius no n’hi sobren. Hickel teixeix un assaig fantàstic per entendre les raons per les quals el decreixement és l’única opció que tenim a l’abast com a solució a la bogeria del capitalisme. Per fer-ho comença explicant-ne els orígens al llarg de la primera part del llibre i, tot i que puga donar la impressió que es desvia del tema (el decreixement), resulta imprescindible per entendre la magnitud el problema.
Dualisme vs animisme
El llibre m’ha generat tota una sèrie de reflexions inquietants i m’ha fet qüestionar opinions que creia ben fermes com ara la connexió tan estreta entre el pensament científic incipient del segle XVII i les posicions dogmàtiques de l’Església. A l’aula sempre les presento com antagòniques i Hickel m’hi ha fet veure un nexe comú, un interès comú, que, cadascú des de la seua posició, acaben defensant per tal d’imposar un relat i desempallegar-se d’un discurs que es considerava un obstacle per al capitalisme. Em refereixo al relat del dualisme en què es separa l’homo sapiens de la resta del planeta, es renuncia el discurs animista i es situa la humanitat per sobre de tota la resta d’espècies i recursos materials del planeta. En aquesta línia Hickel presenta el cas més extrem quan Descartes afirma allò de “penso, llavors existeixo” i ens fa posar la mirada en un angle concret, aquell que separa el cos de la ment. Fins i tot s’arriba a veure el cos com un objecte al servei de la ment i que, per tant, pot ser tractat com qualsevol altre element del món material. S’obria la porta a la mercantilització del cos i del que aquest era capaç de fer: el treball humà. Un treball que havia de donar forma a la força de treball imprescindible perquè la industrialització i el capitalisme tiraren endavant.
Què vol dir viure bé?
En un altre capítol Hickel aborda la qüestió del benestar i els seus indicadors. Ara per ara els governs dels estats desenvolupats el vinculen al PIB, un indicador creat per Simon Kuznets als anys 30 del segle passat i que, curiosament, va ser desaconsellat pel seu propi creador com a mesura estàndard del progrés econòmic. Hickel analitza des dels orígens el PIB i aporta arguments que més enllà de ratificar les paraules de Kuznets demostren que no és més que un indicador econòmic, però en cap cas de benestar. I en concret perquè és impossible desvincular (desacoblar en diuen) el PIB del creixement econòmic i en conseqüència de la dependència de recursos energètics i materials per més que alguns estats vulguen fer veure el contrari.
Propostes concretes
El llibre acaba amb una sèrie de propostes concretes que van des d’acabar amb l’obsolescència programada a desmercantilitzar els bens públics passant per la reducció del malbaratament alimentari o la substitució de la propietat a l’usdefruit. En el fons són mesures que van en la direcció d’eliminar les polítiques basades en la creació d’escassetat i que són el motor de l’economia capitalista. Cal crear necessitats constantment per generar demanda i així donar eixida a una oferta constant que és la que alimenta el sistema.
Mesures, en tot cas, no exemptes de polèmica però que mereixen ser abordades i debatudes perquè ens hi juguem massa. Les reflexions que se’n deriven són molt potents i acaben per posar la cirereta a un llibre magnífic i altament recomanable.