Una queixa fruit d’un malestar que creix entre la comunitat docent any rere any és el de l’excés de burocràcia en què s’ha immers la professió. Paral·lelament no hi ha hagut una adaptació dels horaris per tal de poder fer-hi front, de manera que donar eixida a tota la paperassa sovint acaba menjant-se el temps que s’hauria de dedicar a l’objectiu prioritari: preparar classes, corregir tasques, coordinar-nos entre els equips docents…
No penseu ara que això queda per fer, ni de bon tros, però és en el temps personal de cadascun dels docents que es tapa aquesta mancança horària. Perquè en darrera instància, som els docents qui tenim un compromís amb el nostre alumnat, un pacte no escrit de lleialtat (si em permeteu dir-li així) en què ens comprometem a fer tot el necessari perquè tinguen l’educació que es mereixen. És una qüestió de respecte cap a l’alumnat i el seu futur. Un pacte que naix de la vocació de servei que duu implícita la nostra feina. Perquè no ho oblidem, som un servei, no un producte.
No som un producte
Això pot semblar evident i que no cal recordar-ho, però res més lluny de la realitat. L’educació està caminant a passes agegantades envers una mercantilització sense precedents al sector.
I hem d’entendre aquest excés de burocràcia a què em referia en el marc d’aquest procés de mercantilització, de convertir els centres escolars en petits espais que han de funcionar amb una lògica empresarial. Una prova d’això és el llenguatge que s’està fent servir als centres i que ve subtilment imposat per l’administració. Així, no és difícil trobar als webs del centres o als seus projectes educatius de centres (PEC) la missió, visió i valors del centre. Missió, visió i valors, tres conceptes que venen del món empresarial, del que es coneix com a planificació estratègica i que té com a objectiu aconseguir un producte.
I des dels centres hi hem caigut de quatre potes. Treballem per objectius que ens han de dur a aconseguir un producte: alumnat format per a un context concret. Podria haver dit senzillament “alumnat format”, però l’objectiu és formar-lo per a un context concret. Un context que ve expressat de moltes maneres: la societat del segle XXI, el mercat laboral, el futur… I se’ns escapa que hi ha qui està dissenyant aquesta societat del segle XXI, que està definint com ha de ser el mercat laboral i, en definitiva, el futur. Si ens limitàrem a formar l’alumnat es correria el risc que aquest alumnat no estiguera d’acord amb la societat que s’ha construït per al segle XXI, que fos reivindicatiu en un mercat laboral que no el respecta o que volguera, senzillament, decidir com ha de ser el seu futur. Així que és més fàcil posar-hi la solució en origen i formar l’alumnat des de ben jovenets per a un model de societat. D’això el món empresarial en deu dir eficiència i productivitat. Shoshana Zuboff en diu divisió de l’aprenentatge al seu llibre Capitalisme de la vigilància. No ens hauria de sorprendre que Jacques Delors llances el seu manifest educatiu amb un títol ben suggerent: L’educació amaga un tresor. Molts educadors vam abraçar l’expressió en sentir-la. És clar que l’educació amaga un tresor! Som testimonis de com aquest tresor floreix i de com l’alumnat el va desenterrant poc a poc. Ara bé, vam obviar que qui ho deia era un economista, no un pedagog. I com a economista s’hi referia al tresor en uns altres termes.
Rebel·lem-nos!
Com és possible que haguem acceptat aquest llenguatge tan reduccionista? Com és possible que haguem acceptat que cada escola haja de tenir la seua missió, visió i valors propis? Què no estem tots per al mateix? Què tenen missions diferents una escola de Barcelona que una de Cinctorres? Què no tenim tots el mateix objectiu? I no és gens materialista l’objectiu, més aviat al contrari, l’únic objectiu ha de ser formar l’alumnat en tots es àmbits, tècnicament i humana. Tenint en compte les seues emocions, és clar, però també el seu entorn socioeconòmic i sent conscients que hi ha una formació que, o els hi donem nosaltres, o no els hi donarà ningú. Perquè no hi ha prou amb voler per a poder. Quin mal que està fent això del “si vols, pots”!
Davant de tot això és urgent que els i les docents ens rebel·lem, que obrim el sulls i que eixe esperit crític que tant diem que volem despertar en el nostre alumnat comence a fer-nos espavilar a nosaltres. Si nosaltres no exercim l’esperit crític amb el que ens està passant professionalment i amb el que està succeint a l’educació, com podem esperar que siguem capaços de transmetre’l?
Sense espai per a reflexionar
Vivim en una societat que podríem anomenar de la distracció. Una societat que ens segresta l’atenció de forma permanent perquè no tinguem temps d’avaluar el que fel o el que realment volem. Hem arribat al punt que és el mòbil qui ens suggereix quina sèrie veure, quina música escoltar, què menjar o què visitar. En resum, què consumir. Estem perdent el nostre poder de decisió. L’hem delegat en uns algoritmes que estem entrenant constantment amb la nostra conducta a les xarxes i a internet. Ho sabem, però no reaccionem.
A nivell professional, s’hi afegeix una administració que ens inunda amb projectes, programes, plans i estratègies que hem d’incorporar al nostre centre, al nostre dia a dia. Cadascun d’ells amb la seua respectiva paperassa (sol·licituds, memòries, informes de valoració, indicadors d’èxit…). Papers i més papers que ens desborden. Alguns d’ells que son requerits obligatòriament com puguen ser les programacions d’àrea o d’aula, d’altres totalment voluntaris. Però és un voluntarisme enverinat, perquè sovint porten associats recursos materials, econòmics i fins i tot humans que són imprescindibles per al bon funcionament dels centres i que, per tant, passen a ser subtilment d’obligat compliment.
A la taula teniu un recull d’alguns d’aquests programes, projectes i plans que hi ha actualment al País Valencià. I segur que me n’he deixat algun.
- PEC Projecte educatiu de centre
- PGA Programació general anual
- PEPLI Programa d’educació plurilingüe i intercultural
- PLC Pla plurilingüe de centre
- PNL Pla de normalització lingüística
- PAM Pla d’actuació per a la millora
- PDC Pla digital de centre
- PROA+ Programa de reforç, orientació i acompanyament escolar. Inclou el PAE (programa d’acompanyament escolar) i el PAR (programa d’acompanyament i reforç)
- PIIE Projectes d’investigació i innovació educativa
- ACORD Projectes d’acció col·laborativa i recerca docent
- Programa de dinamització de biblioteques escolars i foment de la lectura
- Projecte Guardabosc
- Pla de sostenibilitat i eficiència energètica
- Imprescindibles Programa de promoció de la salut
- PREVI Pla de prevenció de la violència i de promoció de la convivència
- Programes de cooperació territorial
Equips directius segrestats
Si els docents sense càrrec estan sobrepassats de burocràcia, el cas dels equips directius és una altra dimensió. Viuen segrestats de facto per una administració que no els deixa temps per a coordinar, per a organitzar o per a planificar accions educatives a mitjà termini perquè viuen desbordats pel que és urgent, imminent i el que havia d’haver estat fet (lliurat a l’administració) ahir.
Sovint, molta de la burocràcia que han de gestionar no té cap tipus d’impacte en la comunitat docent, però és exigida i considerada com a essencial per part de l’administració educativa que la requereix. Al costat hi ha la suma de projectes que cal redactar i presentar en temps i forma per a poder disposar d’aquell recurs que el centre porta temps reclamant, legítimament, però que no arriba mai si no és via adhesió a un programa, projecte o pla. En podem dir xantatge, d’això? Perquè després és venen aquests programes com un èxit de l’administració mentre s’amaga que els centres han estat subtilment coaccionats a afegir-s’hi a canvi de recursos.
Quin és el resultat? Equips directius i centres que ja pensen en mentalitat mercantilista. Quan se’ls proposa una iniciativa que pot tenir impacte en la qualitat educativa, el primer que es demana és: Què guanyem nosaltres? Què en traiem? Perquè no si no obtenim es, no ens hi involucrem. A priori pot semblar una actitud egoista, però la realitat és que no tenen temps ni tan sols de considerar la possibilitat d’adherir-se a la iniciativa. El seu temps ha estat segrestat i no poden destinar-ne a accions que no tinguen una repercussió immediata, perquè els han forçat a viure en la immediatesa, en la urgència, en la prioritat. I no és just.
El gran mercat de l’educació
Tot plegat ha acabat convertint el funcionament dels centres educatius en organitzacions que es mouen segons paràmetres de mercat. Només es fan coses si hi ha un benefici. Centres més pendents de vendre’s (a través de la seua web, perfils a les xarxes, jornades de portes obertes…) que de fer una reflexió profunda del sentit de tota aquesta publicitat pseudoinstitucional a què s’han abocat.
És obvi que de tota aquesta bogeria mercantilitzadora hi ha qui n’ix beneficiat, i no cal ser molt viu per adonar-se’n que hi ha tota una sèrie d’empreses i multinacionals que de bones a primeres han mostrat un interès filantròpic en l’educació i han obert tot de fundacions educatives. El mercat amb majúscules que busca “formar el jovent en la societat del segle XXI”; que els anima a formar-se al llarg de tota la vida (fent-los responsables de la seua formació, externalitzant-la, doncs); que els fa creure que si volen, poden; que ha aconseguit incloure en els currículums les competències d’emprenedoria i aprendre a aprendre, però curiosament relegant els sabers (com ara hem d’anomenar els continguts) a un segon pla; que ha modelat un sistema educatiu al seu servei i que lluny de transformar la societat vol educar-la en l’acceptació del que hi ha.
Aquest era el tresor que amagava l’educació a què es referia Delors i no cap altre. Potser va sent hora que des de les aules comencem a repensar què fem i a quins interessos servim indirectament.