No puc! Marxo i els noto perforant-me el clatell, cremant-me el cervell, nit i dia. La mirada felina, àcida, repicant com un martell assedegat damunt l’enclusa de la meua memòria, sense descans. Vergonya! Vergonya! Ressona a cada colp com un tro d’estiu. Em perseguiràs fins al judici final?
L’ombra de la teua presència és viva, em vigiles sense repòs. Em tornaré boig! Et percebo a cada pas com un espectre obscur que tot ho cobreix. Una foscor que m’ofega en una boira de terror cada vegada que entro a una cambra, en tancar-se una porta o en apagar-se un llum. Em suen les mans i un fred glacial m’atrapa sota aquest vestit negre que em feia d’escut, intocable. Estic indefens, em faig petit i em converteixo en un xiquet despullat i desvalgut que crida entre sanglots que vingue la mare a rescatar-lo. I no ve, la mare no ve mai.
I ploro, vesso llàgrimes d’empenediment que imploren, supliquen, el teu perdó. L’odi que vaig encendre a base de carícies damunt d’aquella pell blanca d’angelet em crema viu. Cremo en un infern en vida, atiat per aquell angelet convertit ara en dimoni.
Tranquil, no tingues por… Només jugarem una miqueta… I no diràs res, oi? O sabràs el que són setanta-vuit quilos de mala llet pèl-roja! Ho recordes? Sí, estic ple d’odi! És tot el que em vas deixar. El perdó, la llàstima, la indulgència, la misericòrdia i l’oblit te’ls vas endur amb la meua innocència!
2n premi al concurs de microrelats Sergi Beser (2016)