Això és el que veig cada vegada que un esdeveniment esportiu acapara l’atenció mediàtica i els protagonistes de torn s’hi dirigeixen a un públic embogit que els pren per referents. Cal dir que aquest fet és especialment intens quan el futbol masculí n’és el focus.
Diumenge un jove tennista murcià de 21 anys aconseguia el seu 4t gran Slam, cosa a l’abast d’un reduït i selecte grup de tennistes. La casualitat va voler que el mateix dia la selecció absoluta de futbol masculí guanyara l’Eurocopa i, amb això, li van prendre tot el protagonisme. Alcaraz, com és costum en aquests torneigs en acabar una final, es va dirigir al públic. Com és habitual i m’atreviria a dir que prescriptiu en aquest esport, va tenir paraules d’admiració per al seu rival i d’agraïment per a d’altres. Un discurs breu però exemplar i que és d’agrair en un esportista que s’ha convertit en un referent per a molts joves.
Malauradament i com diu el refrany, una flor no fa primavera. Ahir dilluns els altres triomfadors de diumenge, després d’acaparar portades de diaris i minuts de televisió, van fer el seu passeig de la victòria per Madrid que tenia el seu punt final a la vora de la Cibeles. Allà s’hi van dirigir a les masses i avui dimarts els noticiaris n’anaven plens. El pocs talls que he vist m’han deixat la sang glaçada i, digueu-me ingenu, perplex pel que he vist i sentit. Només comentaré tres imatges:
En primer lloc la d’un jugador (Carvajal) sense samarreta, lluint tors musculat i al més pur estil Gladiator dirigint-se a la gent amb un to testosterònic que poc favor li fa, al meu paper, als valors que mirem d’inculcar al jovent des de les aules. Uns valors ben allunyats del mascle alfa que rabejava per damunt d’aquell escenari.
L’altre tall ben desagradable va ser com un altre jugador (Rodri, que juga en un club anglès!) alentava a les masses per cridar com un boig allò de Gibraltar español!. Com de lluny està això de la classe exhibida al món del tennis o del rugbi, per exemple, a l’hora de tenir unes paraules per al rival. L’imperialisme espanyol per davant de tot. Lamentable!
I finalment la presentació que va fer el capità Morata de Lamine Yamal tot dirigint-se als seus professors d’institut. Aquesta em fa ver especialment mal perquè justament Yamal és qui està capitalitzant tota l’atenció dels més joves i innevitablement passarà a ser un ídol i un referent per a ells com en el seu moment ho va ser Messi. Deixo el tall ací perquè no té pèrdua.
Quines oportunitats perdudes! Quan tenien la gran majoria dels joves mirant-los, exageradament receptius, van i reprodueixen els valors més patètics del patriarcat, de l’imperialisme ranci i aprofiten per assenyalar com un noi que “llançava papers a l’aula i la liava” és tot un triomfador. Fantàstic.