Aquests dies estic llegint el llibre de Jason Hickel Menos es más publicat per Capitán Swing (com no!) i del que espero fer-ne una ressenya en acabar-lo. De moment, però, he volgut posar per escrit una sèrie de reflexions que m’han explotat al cap tot llegint el primer capítol del llibre i que m’ha recordat el colossal Calibán y la bruja de Silvia Federici. De fet, com bé reconeix l’autor, el capítol està inspirat en aquest text i el referencia diverses vegades.
L’origen del capitalisme
El capítol es centra en això justament, en relatar amb tot de referències i de manera molt didàctica i entenedora com es van posar els fonaments del que esdevindria el sistema capitalista. Com en tota obra, abans de construir res cal preparar el terreny i, si és necessari, tombar allò existent que fa nosa. Eixe va ser el procés viscut durant el segle XVI, desfer el que hi havia per a poder construir un nou món. Calia passar d’una societat -en termes europeus- en la que abundava el comunal, espais de gestió pública mancomunada i que sovint es treballaven de forma cooperativa, a una societat basada en la propietat privada. Calia, doncs, posar tanques al camp. Atomitzar la societat amb l’objectiu que cada individu -o entitat familiar- fos propietària d’una petita parcel·la de terra que en molts casos era insuficient per cobrir les seues necessitats. Podien, això sí, mercadejar amb la seua producció, però res assegurava que aquesta estiguera assegurada tots els anys ni que els preus del mercat permeteren l’estabilitat de l’economia familiar. L’efecte va ser contundent: un empobriment massiu de la societat. Empobriment que va venir acompanyat de recels amb els veïns que van passar de ser individus amb qui cooperar pel bé comú a individus amb qui competir. És obvi que els grans beneficiats van ser aquells qui van orquestrar l’operació, els poderosos del moment sempre ben acompanyats, emparats i beneïts per l’Església.
L’escassetat i la pobresa com a motor
De forma progressiva es va viure un procés massiu d’abandonament del camp cap a unes ciutats que a partir del segle XVII iniciaven les primeres passes cap a una industrialització que requeria molta mà d’obra i, com era d’esperar, barata. La barreja d’escassetat i pobresa extrema era la barreja perfecta perquè hi haguera un excedent de mà d’obra disposada a treballar en les condicions que fora i al preu que fora. Un preu que, lògicament, garantia la subsistència i poc més. Al llibre Hickel cita les paraules d’un mercader escocès (Patrick Colquhoun) que són prou explícites:
La pobresa és aquell estat i condició social en què l’individu no té cap altre excedent de treball emmagatzemat o, dit d’una altra manera, no té cap altra propietat ni mitjà de subsistència que els derivats de l’exercici constant de l’esforç en les diferents activitats de la vida. La pobresa, així doncs, és un ingredient absolutament necessari i indispensable de la societat, sense la qual les nacions i les comunitats no podrien existir en un estat civilitzat. És el destí de l’home. És la font de la riquesa, atès que sense pobresa no hi hauria treball; no hi hauria fortuna, refinament, comoditat ni beneficis per als que posseeixen la riquesa.
Quin retrat més esfereïdor de la societat i quina fredor en relatar-lo amb tanta claredat i manca d’empatia envers els pobres. Sense cap tipus de vergonya deixa per escrit en què es basa la riquesa d’uns pocs i m’atreviria a dir que ho justifica, car arriba a dir que és el destí de l’home.
Però aquesta visió sobre la pobresa no era exclusiva d’uns mercaders que veien com s’enriquien a costa d’un gruix de la població fortament necessitat, sinó que fins i tot un filòsof com David Hume, pare de l’empirisme, afirmava que:
En anys d’escassetat, si no és extrema, sempre s’observa que els pobres treballen més i veritablement viuen millor.
Impressionant. Es prova de legitimar l’empobriment de la societat des de l’acadèmia, donar-hi arguments des de l’àmbit del pensament per justificar allò injustificable. Però així van anar les coses.
La història es repeteix?
Llegir aquestes pàgines del llibre m’ha fet reflexionar sobre el que està succeint ara, i des de fa unes poques dècades, amb el neoliberalisme. Hi veig un cert paral·lelisme, salvant les distàncies, que no deixa de ser inquietant. M’explico.
Als inicis del capitalisme es va destruir una societat on les classes baixes, malgrat viure amb inferioritat de condicions que l’aristocràcia i no ser propietària de la terra que treballava, vivia millor que no pas quan va passar a posseir-la. El procés de privatització va ser forçat com a part d’una estratègia d’empobriment generalitzat de la societat que pogués garantir una força de treball suficient per poder fer créixer el capitalisme. Els processos de colonització van seguir la mateixa lògica amb l’afegit que aquí es privatitzava fins i tot les persones. Què si no és l’esclavatge?
Ara, immersos com estem en una societat neoliberal i globalitzada es repeteix l’estratègia de l’empobriment. Si bé és cert que hi ha una part important de la població del primer món (permeteu-me el terme) que ha viscut permanent empobrida, el capitalisme havia donat llum a una nou estrat de la societat: la classe mitjana. Contra tot pronòstic el sistema havia produït una segment de la població amb prou capacitat econòmica com per a poder disposar de certa llibertat i no veure’s sotmès als designis del capital. En el seu moment (després de la segona guerra mundial) es va incentivar el seu creixement atès que era una població fortament consumidora, cosa que interessava al sistema, però s’havia arribat a un punt on perillava el seu control en els termes que -salvant les distàncies- apunta Hume. Calia, doncs, fer-la desaparèixer.
I és ací on crec jo que ens trobem ara mateix. Som davant d’un moment històric on cal fer desaparèixer la classe mitjana i cal empobrir-la perquè el capital puga recuperar el control absolut sobre ella. D’una banda a partir de la incentivació de l’escassedat (retallades de serveis públics, congelació o reducció de salaris, inflació…) i d’una altra dinamitant el que coneixíem com a ascensor social. És en aquest darrer punt on hauríem de situar la reforma educativa que s’està produint a nivell europeu. Darrere de les paraules de Jacques Delors (L’educació amaga un tresor) s’hi amaga una intenció molt diferent a la que se’ns ven des del discurs de la pedagogia competencial. S’hi amaga una voluntat expressa de limitar les expectatives de les classes treballadores per tal de garantir una mà d’obra sense gaires pretensions (per tant amb poques frustracions) en un futur proper.
Almenys així ho veig jo.