Enrique Javier Díez Gutiérrez és un dels pedagogs que tinc de referent per la seua crítica al capitalisme i al neoliberalisme i com aquests s’han posat a remenar les cireres del cistell de l’educació. El vaig descobrir a través del seu llibre Neoliberalismo educativo i posteriorment amb Pedagogía antifascista, tots dos publicats per Octaedro i dels quals tinc pendent escriure’n una ressenya. No cal dir que els recomano tots dos.
La novetat d’aquest darrer assaig és que posa l’accent en una qüestió que m’és molt propera perquè és la que va motivar que escriguera Educar per al col·lapse, es tracta de com hauria d’articular-se l’acció educativa en un context de crisi del sistema capitalista (amb totes les seues derivades) i que innevitablement passa pel seu enderrocamet a través d’un procés de decreixement.
Díez Gutiérrez té un discurs molt clar i que no defugeix en cap moment: el capitalisme ha de desaparèixer si volem tenir alguna esperança de supervivència com a espècie, perquè dona per descomptat que com a societat estem abocats a patir una transformació radical (sobretot occident o el nord global), bé siga de forma organitzada, bé siga forçada pels esdeveniments. És en aquest viatge cap a una nova societat que centre la seua subsistència en allò més essencial, més necessari, i no en allò més desitjable (en el senitt que el capitalisme alimenta desitjos, no necessitats) que l’autor proposa l’urgència d’un decreixement. No és el primer autor que ho proposa, això, però sí que és dels pocs que posa al centre del discurs el paper que ha de jugar l’educació per a poder bastir una societat que, a través d’aquest decreixement, transite cap a un nou ordre on impere la simplicitat (que no la ximpleria).
En aquesta transició, l’autor defensa que cal primer desaprendre el capitalisme. S’hi refereix en el sentit que estem tant impregnats en el pensament capitalista i les darreres dècades en el neoliberal que tenim tics que de forma inconscient apliquem en el nostre dia a dia i, com a docents, transportem inevitablement a l’aula. Així doncs, el primer pas és reconèixer quines són aquestes actituds, identificar-les i reflexionar sobre el pes que tenen en la nostra acció docent per, després, anar eliminant-les de mica en mica al temps que són substituïdes per maneres de fer que posen la vida al centre i que vagen encaminades a reduir el consum i promoure un estil de vida basat en les cures i el bé comú per davant de l’indiviudalisme que impera en la nostra societat actual. D’això tracta el decreixement, no de viure pitjor, sinó de viure millor amb menys i, molt important, fent xarxa, fent comunitat.
L’assaig compta amb el pròleg de Yayo Herrero, una de les autores que també ha posat el dit a la nafra de l’educació amb el seu assaig Educar para la sostenibilidad de la vida (ressenya que també tinc pendent) i amb un epíleg a càrrec de Carlos Taibo, referent absolut en termes de decreixement a l’Estat espanyol.