Antigament i encara en alguns llocs, s’anomenava primavera d’hivern a la tardor. Enguany la primavera d’estiu ha decidit prendre-li els colors a la tardor i, ni que siga metafòricament, també el sobrenom de d’hivern, d’un hivern molt particular.
La sèrie Joc de trons va popularitzar una frase que fins i tot els que no l’hem vista hem conegut i comprés el seu significat: winter is coming. L’expressió es refereix literalment a l’arribada de l’hivern però figuradament fa referència a la dels temps durs, molt durs, que estan per vindre. I això és el que espera als nostres boscos i el nostre paisatge.
Estem tenint una primavera que més que anunciar la joia de l’estiu, plena de fruits i collites abundoses, ens posa sobre avís de l’hivern estival que se’ns acosta, tòrrid, sec, eixut i amb un risc d’incendi com mai havíem vist. El nivell de sequera és tan extrem que estem veient com se’ns assequen els boscos setmana rere setmana.
Si feu un tomb per les comarques interiors de Castelló trobareu un paisatge esfereïdor: milers de carrasques assecant-se i, en molts llocs, també pins; els roures no han mogut quan tocava i es resisteixen a traure la fulla nova; i fins i tot les argelagues i els esbarzers mostren un aspecte irreconeixible en molts punts.
Els boscos presenten uns colors propis de la tardor, però la imatge és innèdita perquè els arbres que agafen les tonalitats ocres no són de fulla caduca com caldria esperar, sinó que són espècies de fulla perenne com ara la carrasca o el pi. La situació és totalment excepcional. Ningú recorda no ja haver-ho vist, sinó ni tan sols haver-ho sentit explicar als seus avantpassats.
Fa setmanes que circulem per les carreteres dels Ports i del Maestrat veient com enrogeix el paisatge i esperant que la pluja arribe per posar fi al desastre que s’albira. La gran incògnita és saber si aquests arbres perden la fulla per compensar l’estrés hídric i així sobreviure o si la qüestió ve directament des de les arrels i, per tant, pot ser irreversible. Els propers mesos eixirem de dubtes.
El fenomen evidencia que amb la situació climàtica d’ara tenim una vegetació que no es troba en sintonia. Hi ha un desacoblament entre ecosistemes i clima i tot indica que seran els primers els que hauran d’adaptar-se al segon, així que potser ens hem de prepar per veure un canvi de paisatge forestal les properes dècades.
Totes les fotos que acompanyen el text han estat preses avui al barranc del Molar des de la carretera CV124 entre Castellfort i Cinctorres. Un exemple com tants altres que trobem per tota la zona.
Llegint el teu article m’ha vingut a la memòria una notícia del 324 del juliol de l’any passat, on s’hi deia el següent:
https://www.ccma.cat/324/moren-silenciosament-la-radiografia-de-limpacte-de-la-sequera-als-boscos-de-catalunya/noticia/3242724/
“D’un total de 33.072 hectàrees de bosc amb signes de patiment per sequera i calor extrema, 5.993 hectàrees eren coníferes. En conseqüència, els pins “moren silenciosament” per la manca d’aigua prolongada. Quan aquests arbres passen del verd al marró vol dir que ja han mort.”
És a dir, que sembla que per als pins, totes aquestes hectàrees estarien ja perdudes. Tant de bo les carrasques i alzines no es comportin de manera similar a les coníferes i puguin revifar. De totes maneres, com bé apuntes, amb el canvi climàtic segurament veurem aquest fenomen repetir-se amb més i més freqüència en els propers anys, transformant els nostres paisatges als quals estem acostumats.
Moltes gràcies per l’enllaç a la notícia. Certament eixe és el gran dubte que tenim ara mateix, saber qui sobreviurà. Els anys del carbó van tallar boscos sencers, però les arrels de les carrasques estaven vives i van rebrotar. Veurem què passa ara.