Divendres 10 de febrer vaig tenir la sort de presentar Educar per al col·lapse al Casal popular de Vilafranca del Penedès convidat per la gent del sindicat d’ensenyament CGT. I dic sort perquè el format que van triar per la presentació va estar molt encertat: una conversa entre quatre docents.
Sovint a les presentacions del llibre la qüestió del col·lapse, en particular les seues causes, acaba eclipsant el debat i la part d’educació acaba sent més residual. El meu objectiu quan vaig decidir escriure’l va ser justament generar debat i reflexions compartides al voltant de com hem d’educar davant el repte que tenim al davant més que no fer cap dissertació sobre les causes del col·lapse quan hi ha veus molt més autoritzades que la meua, la d’un professor de secundària, per parlar-ne. El cas és que a Vilafranca es va centrar la conversa en aquest darrer aspecte i crec que el resultat final va ser molt interessant per tothom.
He d’agrair les observacions fetes en la part introductòria del debat que van fer el Josep Riera i la Laura Espasa perquè van servir per posar el focus on calia. I, sobretot, la posterior bateria de comentaris, apunts, crítiques fantàstiques i matisos a parts del text que Isabel López va introduir sense descans. Quina manera d’enriquir la conversa i fer-nos reflexionar a tots sobre aspectes clau del llenguatge i que sovint passen per alt. Posaré a tall d’exemple l’ús que del mot esperança. Davant la situació que tenim, hem de transmetre esperança els docents? D’entrada és molt probable que convinguem que sí, que ho hem de fer, perquè aflora la part positiva, optimista, del terme. Ara bé, no perdem de vista que esperança té com a arrel el verb esperar i, per tant, una esperança mal conduïda pot dur a la paràlisi tot esperant que arriben temps millors. Es converteix, aleshores, en un mot pervers perquè l’últim que necessitem és la inacció.
Quin goig poder debatir sobre aquests detalls! Però la cosa no va acabar ací. En acabar l’acte vam sopar al Casal (que bo, per cert!) i la conversa va continuar centrada en l’àmbit educatiu. Va ser inevitable parlar de la deriva metodològica autoproclamada innovadora que no se sap ben bé què és i no ens porta (bé, potser on ens porta sí que ho intuïm) i l’obsessiva digitalització d’un sector, l’educatiu, que ningú demana amb aquesta intensitat que se’ns transmet.
La paraula fum apareixia de forma reiterada, però no gratuïta. Docents amb una llarga trajectòria i un compromís ferm amb la seua feina i que sempre han estat oberts a millorar la seua tasca docent en pro del seu alumnat, coincidint en un diagnòstic: els darrers anys se’ns ha venut molt de fum i ara que comença a escampar veiem que allà no hi ha res més que negoci per a uns pocs.
Aquesta visió incòmoda que està apareixent -no hi a res darrere de tant de foc d’artifici i projecte “innovador”- som molts els docents que estem alçant la veu i denunciant l’estafa, si em permeteu la paraula, que tot això ha suposat. Crec que una prova d’això és la polarització del debat educatiu a les xarxes -en especial a Twitter- on manifestar qualsevol crítica és el preludi de ser etiquetat de retrògrad, reaccionari o vés a saber quina altra joia dialèctica. El resultat és que el debat es corromp, desapareix, i queda substituït per la visceralitat, l’atac personal, la desqualificació i, en definitiva, la pèrdua de cap possibilitat d’anàlisi constructiva.
Aquesta situació està provocant també l’aïllament d’aquest professorat que té moltes coses interessants a dir, a compartir, i que es veu exclòs d’una edusfera que cada vegada s’assembla més a un plató de televisió amb un reality en directe. El record d’aquells temps, no tan llunyans, on els docents compartíem les nostres inquietuds en senzills i humils blogs encara és ben viu i ens demanàvem si no hauríem de tornar a aquell model. La veritat és que jo, de forma espontània, hi he acabat tornant i em trobo molt més còmode així.
Ara, la reflexió final de la Laura sobre el llibre em va captivar. Em va dir: en el fons, el teu llibre no són més que les reflexions d’un professor de secundària, t’imagines que tots les compartirem així? Fent un llibre?
Genial! Això seria genial! Us imagineu una petita col·lecció de llibre que fos això, reflexions de docents en actiu? No sé si cap editorial es veuria amb cor de dur-ho endavant, però mentrestant encara tenim els blogs. Recuperem-los! Donem-los-hi vida una altra vegada!