Aquest matí un amic em feia arribar una captura de pantalla de la web de l’Ajuntament de Castelló. Es corresponia amb la publicació que l’Ajutament havia fet en commemoració del 9 d’octubre i, a la versió en valencià, una errada delatava l’ús uqe havien fet d’un traductor automàtic en traduiu “judía” per “fesol”. Ací teniu la captura de pantalla i l’enllaç a la pàgina.
Una més. Un cas més de menyspreu a la nostra llengua a través de les institucions. L’ús i abús que en feia el diari Levante en la seua edició en valencià és antològic, i hauria de ser denunciat perquè anava lligat a subvencions de foment del valencià que oferia el Consell. Fins al 10,5% del total d’aquestes ajudes tenia el diari!.
Més enllà de la lamentable manca de respecte envers la llengua per part de les institucions, s’amaga l’exaltació d’un 9 d’octubre que mostren com a exemple de convivència de tres cultures. Com si no es commemorara una conquesta! Una conquesta que va comportar l’expulsió dels habitants d’aquestes terres sempre i quan no es sotmeteren als designis de l’invasor. Perquè clar, a ulls dels vencedors d’aquell episodi els invasors eren els musulmans, malgrat feia 500 anys que vivien allà.
La recent invasió de Gaza (i de tota Palestina) per part d’Israel em va dur a reflexionar sobre aquesta qüestió del nostre passat i de la construcció de la nostra identitat com a poble en un article per a l’edició en paper de la revista Temps de Franja i que, amb el mateix títol que aquesta entrada, vaig publicar aquest darrer mes de juliol. El reprodueixo tot seguit.
Article per a Temps de Franja (juliol 2024)
El 7 d’octubre Hamas perpetrava un atac terrorista sobre població israeliana que va deixar en evidència la fragilitat d’un estat que presumeix de tenir un dels serveis d’intel·ligència més ben preparats del món. La crueltat de l’atac i, sobretot, el ridícul internacional d’Israel en no haver estat capaç de preveure’l ni de respondre-hi de forma ràpida i efectiva van acabar per propiciar l’excusa perfecta perquè l’estat d’Israel començara una operació militar totalment desproporcionada sobre la franja de Gaza.
Després de 10 mesos d’invasió de la franja, de desplaçar forçosament gairebé dos milions de civils i d’haver destruït i arrasat tot el que se’ls hi posava al davant, la paraula genocidi és l’única que pot descriure el que s’està vivint en aquella petita franja de terra a l’altre costat del Mediterrani.
Estem sent testimonis en directe d’una operació d’expulsió massiva dels habitants d’un territori amb tota la misèria humana que això comporta. La manca d’escrúpols de l’invasor així com la manca de respecte per la vida de la població civil són dos aspectes que els mitjans ens mostren amb tal cruesa que ens resulta inimaginable que això estiga passant ara mateix, en ple segle XXI.
El cas és que tot açò m’ha dut a reflexionar sobre uns fets que, tot i donar-se uns segles abans, no puc evitar veure com un paral·lelisme del que s’hi està vivint a Palestina, no només ara, sinó des del 1948. Un procés de conquesta per la força, de desplaçament de la població originària i d’imposició d’una política de colonització desacomplexada.
Cada 9 d’octubre celebrem al País Valencià la nostra diada fundacional i no puc evitar pensar que, d’aquí a vuit segles, els descendents dels colons israelians potser també acaben celebrant el 15 de maig amb la mateixa finalitat. Si som honestos, el que celebrem és l’inici d’un procés de colonització en el qual es va expulsar la població de moltes zones, s’hi van dur nous pobladors (colons) i se’ls hi van donar una sèrie de privilegis a partir d’unes cartes de poblament i uns llibres del repartiment que pretenien donar legitimitat al que no era més que un robatori en tota regla. Ara exhibim aquells documents orgullosos i en celebrem les efemèrides sense cap tipus d’anàlisi crítica del que van representar.
El procés de colonització no va ser per igual a tot el país, mentre en uns llocs s’hi va expulsar la pràctica totalitat de la població en d’altres aquesta es va sotmetre als nous senyors i hi va viure sota la seua autoritat durant anys, però sempre com a ciutadans de segona. Fins que el 1609, amb el decret d’expulsió dels moriscos, es consumà l’expulsió i colonització definitiva.
Quan aquest 15 de maig veia les imatges de les manifestacions de palestins recordant la Nakba (el 15 de maig de 1948) i brandant claus de cartró a l’aire que representaven les claus de les cases de les quals van ser expulsats els seus pares o avis, l’escena em va resultar coneguda. La memòria em va rescatar de l’oblit aquella història que m’havien explicat uns anys enrere i que parlava de famílies argelianes, descendents dels moriscos expulsats aquell llunyà 1609, que encara conservaven la clau de la casa que havien abandonar el seus avantpassats en un llogarret a les muntanyes de la costa valenciana.
La crueltat d’aquells fets i dels viscuts anteriorment el 1492, ens la recorda l’origen de la cançó infantil donde estan las llaves, en el fondo del mar, matarile lire lire… en què el mot matarile sembla ser la conjucció fonètica de dos mots àrabs, mawt i rihla, que volen dir mort i viatge respectivament. Ara veiem vídeos de militars israelians fent mofa de la destrucció que provoquen al seu pas a Gaza i ens irrita, però qui no ha cantat aquesta cançó de petit? Us imagineu els pobles del nou estat d’Israel celebrant unes festes sota el nom de Palestins i Israelians? Bé que fem moros i cristians…
Són tantes les analogies, preguntes, dubtes i neguits que em venen al cap aquests darrers mesos que la meva mirada sobre els nostres referents, no només festius, ha canviat inevitablement. S’ha tornat molt més crítica i, sense caure en la flagel·lació, considero que com a societat hauríem de repensar-ne alguns aspectes o enfocaments, per justícia i per respecte no només cap als nous veïns que s’han incorporat als nostres pobles les darreres dècades i als quals poden incomodar sinó també per respecte a nosaltres mateixos perquè, almenys a mi, sovint em resulten violents.