La gestió de l’aigua és quelcom que porta molts maldecaps perquè del procés de depuració cal extreure’n productes (o subproductes, com vulgueu considerar-ho) amb unes qualitats adequades per a ser reintroduïts als ecosistemes.
Sovint només posem l’atenció en la qualitat de l’aigua pròpiament dita, però les aigües residuals porten molt més que aigua bruta.
El procés dut a terme comporta:
- Filtrar el que arriba per tal de separar els cossos voluminosos.
- Fer una primer tractament per a eliminar l’excés de fòsfor i nitrogen per a evitar una futura eutrofització.
- Fer un segon tractament d’airejament i decantació per separar fangs d’una banda i l’aigua depurada de l’altra.
- Tractar els fangs per reduir-ne el volum.
- I, finalment, retornar l’aigua depurada al medi i gestionar els fangs, sovint com a adobs.
És en aquest darrer punt, gestionar els fangs, on apareixen els problemes. Aquests fangs tenen una elevada càrrega orgànica que els fa idonis com a fertilitzants, però al mateix temps desprenen un olor molt fort i desagradable que condiciona molt els llocs on aplicar-los.
A Castelló és l’empresa FACSA qui ho gestiona i, segons explica a la seua pàgina web, ho fa amb la finalitat de convertir aquests fangs en un producte apte per al seu ús com a fertilitzant. Vist així podria fer la impressió que estem davant un producte òptim que, fins i tot, podria representar un valor afegit per a l’empresa. Però la realitat és ben diferent, cal desfer-se’n i ràpid, perquè se’n generen en abundància.
Som zona de sacrifici?
El resultat d’aquesta urgència en desfer-se’n fa que s’oferisca gratuïtament aquest adob meravellós als llauradors que el desitgen i, a més, no només se’ls porta debades sinó que també l’escampen pel bancal. Així que qui vulga només ho ha de sol·licitar. Això sí, preferentment han de ser camps allunyats de zones habitades per evitar les males olors, de manera que les comarques de l’interior es converteixen en fermes candidates a acollir-los.
Desconec quins són les criteris per a distribuir aquests fangs, però qualsevol persona d’aquestes comarques ha pogut estar testimoni de l’abocament de unes quantes tones en un mateix bancal. Cal pensar que hi ha un control del volum permès per hectàrea i any, però he de confessar que no he trobat quin és el límit o ni si tan sols aquest existeix. El que sí que podem dir és que això no ho farien a prop d’una gran ciutat perquè l’olor és insuportable. No ens ha d’estranyar, doncs, que ho envien cap a l’interior. Un exemple més de com el rural es converteix en una zona de sacrifici al servei de les urbs.
No faltarà l’argument que hauríem d’estar agraïts perquè ens fertilitzen els camps gratuïtament, però em permetreu una petita dosi d’escepticisme. És ben curiós que de tot el que ens pot tocar ens haja de tocar la merda. I ja em disculpareu la paraula, però és literalment això, merda. De fet en diem personassa, com un paral·lelisme al mot gallinassa (excrements de les granges de pollastre). Així que si un dia decidiu per una passejada pel terme i noteu una olor desagradable i que no associeu als purins de porc o qualsevol altre fem d’origen ramader, ja sabeu què és.
La qüestió no és només organolèptica, la composició d’aquests fangs planteja molts interrogants i no sempre trobem les respostes que els aclareixen.
Segur que no hi riscos?
Aquesta és la gran pregunta. Els fangs són el resultat de la depuració de l’aigua residual i, tret d’allò que ha pogut ser digerit mitjançant el tractament biològic a les estacions depuradores d’aigües residuals (EDARs), la resta tot queda concentrat als fangs. I tot és tot, de manera que potser caldria més transparència en què s’està abocant als nostres camps i de quin tipus de mobilització posterior té. Com es transforma, evoluciona i acumula el que duu aquest fang? És metabolitzat pels conreus? És lixiviat al subsòl i posteriorment als aqüífers?
El darrer actor en aquesta història són els microplàstics. Petites partícules de plàstics i fibres sintètiques que acaben al clavegueram i lògicament a les EDARs. El filtratge i decantació permet eliminar un percentatge considerable (més del 99%) d’aquestes partícules a l’aigua que és retornada al medi, però aquests no desapareixen com podem imaginar. Els microplàstics s’eliminen de l’aigua però queden acumulats als fangs. Això és el que es conclou en un estudi dut a terme per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) i que consideren del tot inapropiat aquests fangs com a adobs o fertilitzants per l’elevada quantitat de fibres sintètiques que acumulen i que en darrera instància acaben abocades al medi.
El cas és que la Llei 7/2022 (de 8 d’abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular) deixa clar al seu article 3.1 apartat b que tots els productes plàstics no pot ser abocat al medi. La llei exclou les aigües residuals (s’entén que depurades, lògicament), apartat 3.3.a i els materials fecals 3.2.e. Ara bé, com queden aquests materials fecals si tenen restes de plàstic?
És evident que cal una regulació explícita del tema i una revisió del procés de tractament dels fangs per, almenys, extreure’ls els microplàstics que puguen retenir.