Això es demanava en Raimon a la seua icònica cançó. Que al nostre país la pluja no sap ploure és una cosa que sabem de sempre, els vells i les velles dels nostres pobles sempre ens han advertit que a la vora del riu no hi fem el niu, però no ens els hem escoltat massa.
Els forts aiguats de les comarques centrals valencianes d’aquest 29 d’octubre han estat catastròfics, una altra vegada, però amb la sensació que l’adjectiu es queda curt. Les imatges i testimonis que ens arriben, bé pels mitjans, bé en primera persona de la boca d’amics i coneguts, superen qualsevol cosa vista abans. Només la pantanada de Tous del 20 d’octubre del 1982 o la gran riuada del Túria a la ciutat de València el 14 d’octubre de 1957 ens porten a la retina escenes semblants, però les conseqüències, sobretot pel que fa a pèrdua de vides humanes, no seran ni de bon tros comparables. S’estima que la pantanà provocà unes 40 morts i la riuada del 57 unes 150. Mentre escric aquestes línies (2 de novembre) ja se’n comptabilitzen més de 200 i, aquesta xifra, quan les estigueu llegint, malauradament haurà augmentat de forma molt considerable. Segons algunes fonts la xifra de desapareguts és de 1900 persones i, per més que els mitjans oficial no en diguen res públicament, tothom sap que potser es queda curta i tot.
Com ha pogut passar?
Aquesta és la pregunta que ens fem tots i l’explicació l’hem d’anar a buscar en diferents llocs. Anem a pams.
En primer lloc hi ha una component claríssima atribuïble al canvi climàtic. La quantitat d’energia provinent del Sol que està retenint el planeta ha augmentat molt els darrers anys com a conseqüència de l’efecte hivernacle.
En aquest gràfic es representa el balanç energètic entre la radiació que ens arriba del Sol (uns 340 W/m2) i la que la Terra retorna a l’espai. Com es pot veure en el gràfic, durant els darrers 150.000 anys el balanç ha estat relativament neutre, però des de fa poques dècades la Terra està absorbint part d’aquesta energia. Aparentment són poc W/m2, però si tenim en compte la superfície de la Terra i recordem que 1 W = 1 J/s, podem veure la magnitud de la tragèdia. El planeta està absorbint una quantitat enorme d’energia.
Qui està emmagatzemant aquesta energia de forma majoritària és l’aigua de mars i oceans com així ho constanten les dades que tenim del seu escalfament gràcies al monitoratge gairebé continu en molt punts del planeta. I l’efecte és explosiu. Mars i oceans més calents provoquen una major evaporació d’aigua i, per tant, quan es donen les condicions atmosfèriques adequades per a la formació de núvols, aquests creixen amb més virulència. La conseqüència són tempestes més fortes i amb més precipitació. L’entrada d’una massa d’aire fred sobre un mar més calent de l’habitual desencadena temporals més intensos. Res que la ciència no conega (vegeu l’entrevista que li feien a JJ González Alemán tot just fa un any a El País) i que no siga relativament fàcil de predir en un temps raonable amb les eines de què disposem, tal i com havia fet l’AEMET o els meteoròlegs de tot arreu.
En segon lloc tenim una planificació urbanistica nefasta que ha permés l’edificació en zones inundables durant dècades i que de forma recurrent pateix els estralls dels aiguats. I això els geògrafs com Joan Mateu (UV) o Luís Romero (UV) per exemple, i entre d’altres, ho tenen més que estudiat.
Si ho comparem amb l’ortofoto actual, podem veure on s’ha construït les darreres dècades. El PATRICOVA no existia abans de 2015, però la memòria del poble sí.
Atribuir a fenòmens imprevisibles aquestes desgràcies no és de rebut i sona a excuses de mal pagador. Les construccions amb una certa antiguitat són on són perquè la gent que habitava el territori sabia dels capricis dels rius, torrents i rambles. Recordo com un llaurador de l’Horta em deia una vegada que ell treballava una terra que tenia arrendada al barranc. Era conscient que malgrat a les escriptures posara que aquell hort era seu, el barranc passava de forma periòdica i recurrent a cobrar el rèdit en forma de riuada. Per cert, el mar també ho fa a la costa.
Tota l’horta valenciana es formà gràcies a episodis de riuades com aquestes descrites que feien desbordar-se els rius i anegaven de fang les terres circundants (Mateu, 2020). La seua fertilitat és conseqüència d’això. El problema és que ara hi viuen centenars de milers de persones amb totes les infraestructures que això comporta. Tampoc és res desconegut, però el presentisme en què vivim a dia d’avui sovint ens fa perdre de vista els orígens i saber qui som, d’on venim i quina terra xafem. Allò de la identitat que cantava també Raimon.
Finalment hi ha hagut un factor determinant que ha estat la negligència. Sobre els dos primers factors no s’hi pot fer res, només conèixer-los i actuar-hi en conseqüència, just el que no es va fer. Situacions extremes com les viscudes a València fan aflorar la realitat de la classe política que ens governa. Persones allunyades de la gent amb un marc mental que tot ho mesura en períodes electorals, en vots i en capacitat de treure’n rèdit polític del que siga. Personatges que arriben a ostentar càrrecs de responsabilitat en àrees de les que tenen un desconeixement absolut però al qual han arribat gràcies a l’arquitectura interna del partit, farcida de tractes de favor, pactes i mecanismes que res tenen a veure amb la idoneïtat o no del candidat per a ocupar aquell lloc. En els millors dels casos, aquests individus acaben confiant en l’equip tècnic de l’àrea que han de gestionar, en altres actuen amb supèrbia i desatenen les seues indicacions si aquestes van en contra dels seus interessos personals o de partit. I passa el que passa.
Les fortíssimes riuades no s’haurien pogut evitar, vivim on vivim, però la insuportable xifra de morts s’hauria pogut evitar d’haver gestionat la informació disponible (i pública!) de què es disposava. Qui ho havia de fer, no ho va fer, així que potser no és la pluja qui ha d’anar a escola.
Entrada elaborada a partir d’un article per a Temps de Franja ampliat amb enllaços i imatges.