Pilar Benejam és una de les mestres més reconegudes que tenim. És allò que en diem una mestra de mestres, però no només en sentit figurat sinó que ha exercit com a tal durant molts anys com a professora de Didàctica de les Ciències Socials a l’UAB així com des de l’associació de mestres Rosa Sensat i l’Institut de Ciències de l’Educació de l’UAB. És doncs, una veu més que reconeguda per a parlar d’educació i del que comporta una feina com la de la docència.
El seu testimoniatge és especialment rellevant perquè parla des de l’expertesa de qui fa dècades que es dedica a la professió i des de tots els nivells. Benejam ha estat mestra tant d’infants com d’universitaris i aquesta trajectòria, estrament lligada a la passió d’ensenyar, li ha donat una visió i una perspectiva del que significa educar que mereix ser escoltada i posada en valor.
El llibre que motiva aquesta ressenya es va publicar a finals de 2014 i, llegit ara, deu anys després, crida l’atenció per la clarividència d’algunes de les reflexions que Benejam expressa des de, insiteixo, l’expertesa.
El títol és una invitació a això, a la reflexió. Quina escola volem? L’autora s’ho demanava l’any 2014 i molts ens ho preguntem cada dia. Què esperem realment de l’escola? Cap on anem? Aquestes preguntes poden semblar impròpies d’algú que s’hi dedica a la docència, però els fets que han condicionat el món educatiu aquestes dues darreres dècades (innovació metodològica, digitalització, canvis curriculars…) han estat de tal magnitud i sovint tan precipitats que la pregunta és més que pertinent.
En un món que va accelerat a tots els nivells, l’escola no n’ha restat al marge i també ha (hem) estat víctima d’aquesta premura per arribar ràpidament al futur. Però ens hem aturat un moment a pensar quin futur volem? Ens han sobrat presses i ens ha faltat reflexió pausada, al meu parer. Hem abraçat canvis sense tenir moltes qüestions resoltes i amb més promeses que certeses. I així ens hi ha anat.
En aquest petit assaig Benejam mira de respondre la pregunta clau, Quina escola volem?, per poder seguir endavant. No podem continuar si primer no trobem una resposta a la pregunta clau: per a què estem ensenyant/educant? El cas és que ja vaig ressenyar un llibre que anava en la mateixa direcció, el de Joan Buades, Educar per a què?. Com en el cas de Buades, Benejam ens fa aturar-nos per trobar-hi respostes.
A les primeres pàgines s’aborda una qüestió gairebé fundacional: quina ha de ser la finalitat de l’educació? Benejam posa el dit a la nafra i posa en entredit el paper que li atorga el neoliberalisme a l’educació. És obertament crítica amb la visió que s’hi ha instal·lat sobre l’educació i reivindica el paper de la democràcia com a pal de paller de l’acció educativa en front dels interessos dels mercats. Allò que Benejam veia tan clar el 2014 alguns només érem capaços de sentir-nos incòmodes amb toat una sèrie de coses que anaven passant al nostre voltant. Una dècada després les evidències són tan flagrants que llegir les seues paraules ara gairebé semblen profètiques, tot i que eren més les veus que ja ho denunciaven. Molts encara estàvem enlluernats i tot just ens començava a caure la bena dels ulls.
Si una cosa evoca Pilar Benejam és la passió per l’educació i d’aquesta passió en fa un clam per retornar la dignitat a la professió d’educar. És per això que va dedicar bona part de la seva carrera professional a transmetre als futurs docents aquesta passió. Per a ensenyar s’ha de tenir passió per ensenyar. S’ha de dominar la matèria que es vol ensenyar, però t’ha d’apassionar la feina perquè l’acció educativa tingue èxit. Sovint s’ha posar l’accent només en un dels dos aspectes, però l’un sense l’altre no tenen sentit.
Aquesta dualitat es posa de manifest en afirmacions com la de no defenestrar les classes magistrals, sempre que siguen això, magistrals, i no sermons. O evidències tan elementals com que sense conceptes no és possible pensar, atorgant a la informació un paper clau en l’aprenentatge. Això és especialment pertinent ara, deu anys després, quan ens trobem immersos en un mar de competències on l’alumnat sovint navega sense rumb per manca d’uns coneixements que l’impedeixen ser justament això, competent.
Llegir les seus paraules és un bany de coneixement, en el sentit de seny, en uns moments en que sembla que l’educació va totalment a la deriva i sense saber on és el nord. Una escola que s’ha posat al servei del mercat i que és vista per aquest com un lloc on fer engoci i on modelar el capital humà (la futura mà d’obra). Aquell capital humà a què es referia Jacques Delors en el seu famós informe.
Si teniu una estona paga la pena l’entrevista que li feren el passat 22 de setembre al programa de Catalunya Ràdio L’ofici d’educar, no té pèrdua.