Avui he obert el correu i m’he trobat amb una nota de premsa que portava males notícies, el traspàs del botànic Dr. Ramon Maria Masalles. Masalles és un dels autors, amb Oriol de Bolós, Josep Vigo i Josep M. Ninot, d’una de les referències del món de la botànica als Països Catalans: Flora manual dels Països Catalans. Potser siga, amb el mític Plantas medicinales. Dioscòrides renovado de Pius Font i Quer, un dels llibres més consultats pels estudiosos i aficionats a la botànica de les nostres terres. A més, fou coordinador del volum 6 de la magnífica Història Natural dels Països Catalans.
Només havia tingut ocasió de coincidir amb ell una vegada i en absolut fou motiu per a dir que ens coneixíem. Va ser l’any 2014 i en el marc dels actes en homenatge a Pius Font i Quer a Manresa. En aquell moment jo era cap d’estudis a l’institut que porta el nom del reconegut botànic i vam organitzar conjuntament amb la secció del Bages de la Institució Catalana d’Història Natural una sèrie de conferències sobre l’obra de Font i Quer. Una d’aquestes la va oferir Ramon M. Masalles i no cal dir que ens impressiona fortament tant el contingut de la mateixa com la capacitat de transmetre aspectes molt concrets d’una matèria com és la botànica a un públic molt divers i sovint profà en el tema. No és habitual trobar aquesta capacitat de divulgació en aquelles persones entregades a la recerca científica, però el Dr. Masalles la tenia sense cap mena de dubte.
Amb tot, no va ser l’única cosa que em cridà l’atenció. La seua parla em va captivar. Feia servir una variant dialectal del català que em va tenir entretingut durant tota la conferència. Intentar esbrinar la procedència d’una parla determinada és una cosa que sempre m’ha agradat i la del Dr. Masalles se m’hi resistia. No vaig ser capaç de treure’n l’aigua clara.
No va ser fins el sopar i en petit comitè que li vaig demanar obertament d’on era aquella parla tan peculiar. “És xipella” em va respondre somrient. Era ben conscient de com de peculiar era la parla del seu Blancafort natal (Conca de Barberà) i vam riure una estona del meu desconcert i de com de perdut anava amb les meus hipòtesis. Així que al Dr. Masalles li dec no únicament haver tingut l’ocasió de conèixer-lo i compartir amb ell una magnífica velada en què ens va regalar part del seu coneixement sinó que, a més, vaig tenir l’oportunitat de sentir per primera vegada aquesta meravella lingüística que és el xipella.
Descanse en pau i, com deia la cançó, quin millor lloc per a un botànic que sotto l’ombra di un bel fior.