Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de conèixer un col·lectiu de joves que impulsen un projecte ben engrescador: La Fènix Universitat Popular. Em van convidar a participar en la seua 2a Escola d’Estiu que ha tingut lloc entre l’1 i el 3 de setembre a l’alberg el Teularet de Navalón (Canal de Navarrés) i ho vaig fer acompanyat de Lluís Pascual, col·laborador habitual de la Directa. La meua intervenció era en format entrevista arran de l’assaig Educar per al col·lapse i ca esdevenir en un col·loqui entretingut i enriquidor per tothom, especialment per a mi perquè és la interacció i el debat amb el públic que ve a les presentacions i actes al voltant del llibre el que més m’interessa. Però no volia parlar d’això, el que realment em va enriquir va ser el compartir un bon grapat d’hores amb aquell jovent que s’aplegava a l’escola d’estiu.
Trencant prejudicis
Sovint, els que tenim prou edat per recordar qui era Naranjito, tendim a pensar que la joventut d’ara està desmobilitzada, atomitzada i qui sap si alienada pels milions de bits d’infoxicació a què es veu sotmesa a diari. Atribuir aquest judici de forma exclusiva als joves seria injust, perquè no se’ns pot escapar que els adults també hi som sotmesos a aquests qualificatius. Ara bé, tampoc negaré que és en el jovent on més em preocupa aquesta afecció perquè és en les seues mans que ens juguem el futur. Sobretot el seu, evidentment, i això m’atabala. Doncs bé, la Fènix és com un oasi d’esperança.
Potser el fet de treballar amb adolescents et fa tenir una visió sesgada de la realitat del jovent perquè només estàs exposat a una etapa de la seua vida. Una etapa en què sovint la banalitat i la frivolitat tenen massa protagonisme tot i que també és en la que es posen les llavors de la reflexió i l’esperit crític. És més tard que es veuen els fruits, però ja no els solem veure a no ser que tingues ocasió de trobar-te aquells exalumnes que et reconeixen pel carrar i volen saludar-te.
Hi ha vida
El cas és que aquests dies he tingut el privilegi de veure’m immers en el seu petit univers i he pogut comprovar de primera mà que hi ha una part de la joventut d’aquest País Valencià nostre tremendament implicada i mobilitzada. Amb consciència de país i de classe, amb ganes d’implicar-se i de moure’s per fer d’aquest món un espai més just per a tothom.
Mentre era entre allà no feia més que pensar en com de ben triat estava el nom del col·lectiu: La Fènix. No sé si són conscients del simbolisme que té per a la meua generació que, majoritàriament i segurament de manera injusta, veu en la seua un mar de cendres on sembla que moltes de les iniciatives que generacions anteriors havien mogut i conreat han mort d’inanició. Què equivocats estem! Tenim un problema enorme de comunicació intergeneracional, vivim en bombolles que impedeixen trobar-nos, conèixer-nos i adonar-nos que compartim tantes coses que tots aquests prejudicis són estèrils i cal fer-los fora de les nostres vides.
Donem pas!
Aquests anys he sentit en molts fòrums de l’associacionisme una queixa comuna: “no hi ha relleu generacional”, “els joves no en volen saber res de les associacions…”. És cert que hi ha una desconnexió enorme entre generacions i que moltes associacions i col·lectius ciutadans veuen com els seus socis i les seus sòcies van envellint i ningú entra a formar-ne part per baix. Això condemna tots aquests moviments ciutadans a desaparèixer i la gran majoria sobreviu agonitzant.
El cas és que he vist que per baix hi ha una altra generació que té les mateixes inquietuds que teníem (i tenim) nosaltres i que estan intentant mobilitzar-se per aconseguir exactament el mateix que nosaltres anhelàvem. Davant d’això, donem-los-hi pas! Fem-los saber que tenen a la seua disposició un munt d’estructures comunitàries, associatives, autogestionades, veïnals… que els estan esperant i de les quals poden disposar.
Eixim de la nostra bombolla, tots!
Tenim un problema de comunicació i no sé si l’arrel del problema està en la nostra incapacitat d’arribar als seus canals o el fet que ells també viuen en la seua bombolla (com nosaltres en la nostra). El cas és que sovint ni tan sols saben que existim! Desconeixen un munt de moviments associatius dels seus pobles, comarques o entorns que porten anys fent el que ara volen fer ells! Sembla increïble que això estiga succeint en l’era de la informació, on tothom fa mans i mànigues per mostrar al món el que fa però on tota aquesta informació es perd en un oceà de continguts dispersos i inconnexos. Som víctimes de la infoxicació, els uns i els altres, i cal que entre tots i totes hi posem remei.
Renàixer de les cendres no és cap mite i tenim l’obligació de fer-ho possible.