Comencem any i amb ell agafem el llapis per a anar ratllant tots els desitjos, propòsits i bones intencions que, un any més, no complirem. Molts d’ells, però, potser són víctimes d’una idea que tenim instal·lada, per no dir gravada amb foc, al nostre software neuronal: això no es pot canviar, no podem fer-hi res.
La sensació d’impotència és el pas previ a la resignació i a la conseqüent submissió als rols i escales de poder establertes. No hauríem de perdre de vista que eixes escales han estat posades per algú i amb un interès clar: mantenir-les perquè res canvie. Car són els de dalt qui hi treballa. Escric això després de llegir l’editorial de Vicent Partal al digital VilaWeb que porta per títol La indefensió apresa […]. Partal en parla en relació a la situació política catalana i el desànim que hi ha en la gent que vol la independència del Principat. Al text fa referència a Martin Seligman que havia definit la indefensió apresa com “com un estat psicològic que es dóna quan algú percep que els successos que l’envolten són incontrolables, és a dir, que no té cap possibilitat de canviar-los” (de l’editorial de Partal). Ha estat llegir aquesta definició i abstreure’m de la lectura per canviar el subjecte de l’anàlisi que fa l’autor. Partal s’hi refereix als catalans i les catalanes independentistes, però jo he començat a pensar en tota la gent que vivim al rural.
Com afecta la indefensió apresa a la ruralitat?
La ruralitat ha estat maltractada històricament fruit d’un desequilibri territorial provocat per polítiques que han menystingut, quan no ignorat, els pobles. Polítiques que s’han fet amb una òptica exclusivament urbana i a les quals la ruralitat s’hi ha hagut d’adaptar amb resignació o bé ha hagut de recollir les molles del pa que s’hi repartia. D’altres vegades les polítiques han estat paternalistes, basades en la subvenció -almoina, de vegades- i situant, de retruc, la ruralitat en un pla d’inferioritat respecte l’urbà. El problema que se’n deriva és l’assumpció per part de la ruralitat d’aquesta indefensió davant la situació, l’statu quo, i que per molt que ho intentem res pot canviar perquè està dissenyat perquè tot continue igual.
Un exemple més
La darrera manifestació d’aquest estat ha vingut de la mà del RD 20/2022 que facilita la tramitació dels informes d’impacte ambiental per als projectes d’energies renovables (eòlica i fotovoltaica). Fins ara s’havien de sotmetre al que diu la llei 21/2013, però els canvis que introdueix el nou decret (aprovat un 27 de desembre!) obren la porta a saltar-se unes quantes pantalles. Un decret les mesures del qual en aquest sentit tenen data de caducitat: 31 de desembre de 2024. És a dir, s’ha habilitat un procediment legal perquè les empreses interessades puguen accelerar la tramitació dels seus projectes/interessos basant-se en un suposat interès general.
A partir d’ara els projectes que no estiguen dins d’una àrea protegida (ZEPA, Xarxa natura 2000…) no hauran de presentar estudi d’impacte ambiental, sinó que hauran de fer un altre procediment d’avaluació ambiental on un tècnic de l’administració haurà de decidir, sense fer consultes, si es produeixen afeccions (aleshores es deriva al procediment normal d’avaluació d’impacte ambiental) o no i dóna via lliure. El problema està en la sobrecàrrega de treball per a aquests tècnics i la pressió a què seran sotmesos. Davant d’això poden passar dues coses: una aprovació massiva per part d’aquests tècnics o, si són professionals, cosa que se’ls pressuposa, un endarreriment en la resolució d’expedients per culpa de l’allau que els caurà a sobre. Ara bé, el decret ja contempla aquesta possibilitat: el silenci administratiu s’entendrà com a favorable per al sol·licitant.
Ras i curt, un cas de filibusterisme legislatiu per tal de treure pedres del camí a l’oligopoli energètic. Després ens sorprenem en quin sentit giren les portes. O no.
Què fem?
Davant d’aquest sentiment d’infedensió permanent, des del rural potser el primer pas que hauríem de fer és prendre consciència de la nostra situació, que som víctimes d’un problema amb nom i cognoms (la indefensió apresa) i que només a partir d’eixe moment podrem emprendre accions. Això implica tot un procés de pedagogia, d’explicar què ens passa i perquè ens passa, evitant la culpabilitat però sent clars en el fet que tenim una part de responsabilitat a l’hora d’assumir que hi ha una part del canvi que comença per ser conscients que no podem seguir amb aquesta actitud d’indefensió.
Potser la nova ruralitat encara està a l’etapa més inicial del procés, però crec que almenys està en el camí adequat per combatre aquesta indefensió apresa.