Una escletxa de llum apareix finalment al sostre de cartró que porta sis anys tancat. Els centenars de papers de colors que esperaven delerosos aquest moment no poden reprimir els nervis i les rialles. Ja venen, ja venen!! Els més menuts són els que estan més emocionats. L’últim sexenni estaven al cul de la caixa i no van arribar a eixir-ne.
Porten sis anys sentint contar històries als altres. Roget, un paper roig amb els cabells de punta els explica tot sovint com va estar durant uns instants entre els dits d’unes mans solcades pel pas del temps, les més expertes. Relata amb la parsimònia de qui se sap escoltat com el van acaronar i, després de fer-li el tall de cabell que llueix orgullós, com el van tornar a la caixa. Havien acabat el tapís, el vaig veure! La llegenda del tapís s’explicava des de feia dècades i ells tenien el privilegi de ser-ne testimonis de primera mà.
Amb la caixa oberta de bat a bat i la llum entrant a glopades, quatre ombres aparegueren de cop. Els més vells les van reconèixer de seguida, eren les mans que cada sis anys els tallaven els cabells i els arrissaven dolçament amb un massatge dignes dels Déus. Grocs, verds, blaus, taronges, violetes… tots anaven eixint regularment quan, de cop, unes mans xicotetes i desconegudes van agafar el vell paper roig. Puc arrissar-lo jo, uela? Puc jo? Roget es va estremir, però de seguida se’n va adonar que l’experiència també s’hereta.
2n premi del concurs de microrelats Sergi Beser (2018)