Una mirada des de l’òptica neoliberal
Un dels elements característics del neoliberalisme és el culte a l’individu, l’exaltació de la individualitat i el seus drets inalienables com a marc referencial de polítiques i actituds vitals. És des d’aquesta òptica, des d’aquesta mirada tan particular, que considero que hauríem d’analitzar el fenomen de l’ecoansietat ni que siga per donar-li un matís més.
El neoliberalisme ens ha fet creure que des de la nostra individualitat ens podem menjar el món perquè, com en ens repeteixen una vegada i una altra: si tu vols, pots. Contínuament s’apel·la als nostres drets individuals per a reclamar accions de les administracions malgrat aquestes puguen anar en contra d’altres individus. Si aconseguim el favor d’aquestes i que les polítiques executades ens beneficien és perquè volíem i hem pogut. És la meritocràcia, amic!
Si a l’escola han aconseguit que posem l’alumne al centre i que siga ell qui marque el ritme del seu aprenentatge, que siga amo i senyor del seu coneixement, què vol aprendre i què no… no és més que una estratègia d’adoctrinament neoliberal des de ben menudet. Que el nou ciutadà s’educa en els valors del neoliberalisme i en aquest culte al jo des del primer dia que xafa una escola. Que es reconega com un ésser humà ple de drets i ambicions que són satisfetes per qui l’envolta. Si de cas, més endavant, ja descobrirà per ell mateix -perquè ha crescut aïllat, immers en la seua individualitat- que el món no funciona sota el designi dels seus desitjos. Benvingut siga al món de les frustracions, l’ansietat i les depressions.
És des d’aquesta posició que vull fer una aproximació al fenomen de l’ecoansietat. Ens hem educat i hem crescut en una societat que ens ha fet creure que podem aconseguir allò que ens proposem, que només ho hem de desitjar molt fort per tal que es faça realitat. Hem crescut en un món de frases Mr. Wonderful que res té a veure amb la crua realitat. Des de la nostra individualitat, sols, aïllats i abandonats, descobrim la impotència i sovint podem arribar al punt de frustració absoluta de no entendre perquè, si ho desitgem tant, no podem aconseguir allò que ens hem proposat. Volem, però no podem. I arriba l’ansietat, l’angoixa i el patiment.
Som conscients de la situació d’emergència climàtica en la que ens trobem, ens bombardegen a diari amb petites accions que, sempre des de la individualitat, hem de fer per lluitar contra el canvi climàtic: recicla!; reutilitza!; fes servir la bicicleta en comptes del cotxe!; compra amb seny i fuig de l’excés d’envasos!; mesura la teua petjada de carboni i redueix-la!;… I malgrat tots els nostres petits esforços ens n’adonem que res canvia, els indicadors climàtics segueixen dient-nos que anem de cara a l’abisme, que lluny de redreçar la situació l’estem agreujant. La pregunta que ens assalta aleshores és òbvia: com pot ser si jo vull canviar-ho, m’ho he proposta i estic fent tot el possible?
La resposta també és òbvia: aquesta lluita no es pot lliurar de forma aïllada, una suma d’accions individuals no canviarà res perquè el sistema està dissenyat per mostrar-se immune a aquestes accions. I potser ens hauríem d’estar plantejant molt seriosament com pot ser que els mateixos actors causants de la crisi climàtica siguen els que ens empenyen a lliurar una batalla individual contra quelcom que només pot ser canviat des de l’arrel. Però clar, canviar l’arrel implica canviar el sistema, canviar l’statu quo establert i, en definitiva, cal tota una revolució per fer-ho.
A aquestes altures de la història hauríem de ser ben conscients que les revolucions no es fan des de la individualitat sinó des de la col·lectivitat. Només unint-nos, teixint aliances, fent xarxes fortes i fent valdre els drets col·lectius aconseguirem canvis reals. Si som capaços d’entendre això potser començarem a estar en el camí adequat per treure’ns de sobre aquesta ecoansietat que l’únic que ens ha dut és immobilisme fruit de la impotència de veure que jo, no puc. És hora de provar el nosaltres.