Pare, ningú com tu sabia enfrontar-se a aquell desert blanc. On tots veien la buidor, el no-res, tu veies un munt d‘oportunitats. Deixaves anar l’aladre de la teua ploma i solcaves, decidit, lletres i històries que la vida t’havia posat davant la mirada, sempre atenta, sempre encuriosida. Ningú com tu podia treure tant de suc a aquella terra blanca, ningú com tu era capaç de collir versos endolcits de secà.
Pare, ens volien fer creure que res no colliríem en aquestes serrades. Per què hauríem de cuidar l’hort si ja no plou? L’aigua només rega els nostres records. Què se n’haurà fet, d’aquells barranquets de la imaginació, exultants de tardor, ufanosos de vida? On és la inspiració, on són les idees?
Ullals perduts i cels deserts de núvols. Esperances eixutes d’un poble que mira al vent amb ulls ressecs, desafiant mestrals, gregals i tramuntanes, enyorant llevants carregats de paraules. Fulls en blanc, estèrils, desitjant la teua pluja.
Tu saps, pare que, de tant en tant, la terra produeix un savi. I cal regar, pare, cal regar. Si no vol ploure, regarem. Anirem on calgue, pare. Buscarem l’aigua que et retorne la il·lusió i tornaràs a veure créixer les paraules damunt la terra eixuta. Els versos volaran plens de música damunt les pàgines ermes d’esperances.
I aquell dia, despertaràs i veuràs que vas fer bé llaurant noves històries. Escrivint contra el vent i contra el temps, a contracorrent. Perquè només la teua ploma sap on s’amaga aquell savi. I cal trobar-lo.
1r premi del II concurs de microrelats Sergi Beser (2015)