Camions cisterna per al poble que venen de forma periòdica des de novembre de 2023, basses i fonts pràcticament eixutes, un hivern sense neu, carrasques i pins morint-se, llomes i bancals sense herba i un aspecte semidesèrtic en gran part del terme. Eixe és el paisatge fruit d’una sequera extrema que s’arrossega des de fa més de dos anys i que probablement haja sorprés aquella gent que feia temps que no passava per Ares. El més preocupant és que no dona senyals d’haver acabat.
Qüestió de cicles o canvi de paradigma?
L’episodi de sequera en què estem immersos serà recordat com un dels més extrems o com l’inici d’un canvi radical dels patrons climàtics al nostre territori. Si analitzem la situació des de l’òptica dels patrons que ens són propis, és a dir, cicles de sequera i cicles més humits que es concatenen amb certa periodicitat i propis del clima mediterrani, hauríem de considerar aquesta sequera com un d’aquests cicles, tot i que d’una intensitat extrema. Això ens duria a esperar la seua fi i, per tant, la vinguda d’un cicle amb més pluges i que siga capaç de revertir ni que siga una mica l’escenari dessolador que tenim a nivell hídric. Si és així, la recordarem com una sequera més, molt dura, però una més.
Ara bé, cap la possibilitat que el que estem vivint no siga un d’aquests cicles sinó un canvi radical d’eixos patrons climàtics i que ens estiguem enfrontant a un escenari totalment nou i, com a tal, desconegut.
El cert és que els indicadors climàtics que tenim a l’abast ens mostren unes evidències ben inquietants. El 1997, a la cimera que el Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC en les seues sigles en anglès) va celebrar a Kyoto, es postularen una sèrie d’horitzons climàtics per al segle XXI. Aquests escenaris preveien un clima, a escala mundial, més extremat. A la conca mediterrània, la previsió era d’episodis cada vegada més llargs de sequera combinats amb petits episodis de pluges torrencials que en cap cas podrien apaivagar l’estrés hídric generat pels primers. Ben al contrari, serien causa de catàstrofes en forma de riuades alhora que intensificarien la desertificació causada pels períodes de sequera i agreujada per l’erosió produïda per les escorrenties de les pluges torrencials. Aquestes previsions se situaven per a mitjans de segle, a partir de la dècada dels anys 40 o 50. El cas és que aquella descripció del clima mediterrani que havia d’arribar és la que tenim ara mateix a la dècada dels anys 20.
El 2015, en una altra cimera climàtica a París, s’acordava prendre mesures per a no sobrepassar un escalfament global de 2 ºC a finals de segle XXI i fer tots els esforços possibles perquè l’increment de temperatures no supere els 1,5 ºC (valors, tots dos, referits als nivells preindustrials). El cas és que vam tancar 2023 amb un augment d’1,44 ºC a nivell mundial i es dona per fet que el llindar del grau i mig serà superat aquest mateix any 2024.
Indicadors propers
Vivim en una societat en què prima la immediatesa i el sensacionalisme, de manera que els canvis que es produeixen de forma lenta però paulatina sovint passen desapercebuts i no en prenem consciència fins que algun fet prou significatiu els fa palesos. Exactament això és el que està passant amb la crisi climàtica però, si ens hi fixem amb una mica més de detall, d’indicadors en tenim uns quants.
Ares disposa d’estació meteorològica des de setembre de 2021, cosa que impossibilita fer cap estudi climàtic. Es necessita almenys una sèrie de 30 anys per poder ser utilitzada de referent, de manera que per poder tenir una fotografia de l’evolució del clima a Ares hauríem de prendre com a patró algun poble dels voltants amb qui convindrem que compartim un clima paregut. Seria el cas de Vilafranca, per exemple, observatori del qual disposem d’una sèrie contínua de dades des de 1977, almenys, tot i que l’observatori té més de 100 anys. La temperatura mitjana anual del període 1977-2006 (30 anys) a Vilafranca és de 11,22 ºC. Si es representa en un gràfic de barres cada any, entre 1977 i 2023, i se li dóna un color entre el blau (fred) i roig (càlid) en funció de si la temperatura mitjana d’eixe anys és inferior o superior a la mitjana del període 1977-2006, s’obté la figura següent.
Cal destacar que els anys més càlids es corresponen amb la darrera dècada i s’observa que l’increment de temperatura mitjana anual per a 2502 va ser d’1,68 ºC i per a 2023 d’1,48 ºC. Tots dos al voltant del grau i mig, però no respecte els valors preindustrials sinó sobre una mitjana que agafa el darrer quart de segle XX i els primers anys dels segle XXI. És a dir, tenim dades de ben a la vora que no només corroboren les pitjors previsions sinó que les agreugen.
Si tornem a Ares, ara sí, l’estiu de 2023 serà recordat per les nits amb temperatures elevades: fins a 18 nits amb temperatures per damunt dels 20 ºC (el que es considera nit tropical) i amb una mitjana de les mínimes entre juliol i agost de 17,5 ºC. Trobar nits tropicals a 1200 msnm fa unes dècades era del tot excepcional. Ara s’ha tornat habitual.
Pel que fa a les precipitacions, potser el més destacable, a banda de la seua absència, són els episodis de neu. Aquests són cada vegada més escassos però més intensos. Tots recordem les grans nevades de 1991 com quelcom excepcional, però aquella excepcionalitat està donant pas a una estranya normalitat. A la històrica nevada del 28 de febrer i 1 de març de 2013, amb gairebé un metre de neu en poc més de 24 hores, la van seguir les dels mesos de gener de 2017, 2020 (Glòria) i 2021 (Filomena) on es van repetir gruixos similars. Més enllà d’aquests episodis, nevades de poca consideració.
Fa la sensació que el patró hivernal ha canviat i, curiosament (o no tant), s’aproxima molt al que es preveu en el marc d’un escalfament global: precipitacions més aïllades entre sí però més intenses, d’una banda, i augment de temperatures, de l’altra, que comporta un augment de la cota de neu. L’efecte de l’escalfament global és més acusat en zones de muntanya per l’augment de les temperatures mínimes.
Els efectes de la sequera
Els més evidents són els que ens mostra el paisatge. Un escenari en el que no trobem herba verda per enlloc i, en alguns casos, ni tan sols herba seca. La situació és tan extrema que trobem el sòl nu, àrid. Hem vist com els cereals d’hivern no han gosat nàixer i, quan ho han fet, s’han quedat esperant la pluja que no arribava i les raberes han acabat entrant al bancal a pasturar el poc que hi havia.
L’efecte més colpidor potser ha estat veure com s’assecaven grans rodals de carrasques i coscolls, pins i ginebres, i com els roures no gosaven brostar fins ben entrada la primavera. Fins i tot espècies més resistents a l’estrés hídric com les argelagues han mostra senyals de patiment.
Els pins afectats moriran de ben segur; veurem els propers mesos quina sort corren les carrasques i coscolls.
Ara bé, la qüestió més dramàtica és la que fa referència als recursos hídrics per a la població i els animals de les explotacions ramaderes. Ni tan sols les basses i dipòsits que s’havien fet els darrers anys han estat suficients per mitigar l’impacte de la sequera. La previsió feta anys enrere s’ha demostrat més que necessària i encertada, però el grau de sequera al que s’ha arribat posa de manifest que en calen més, de reserves. Perquè amb el poc que hauríem d’haver aprés aquests anys, és evident que les pluges seran cada vegada més esporàdiques alhora que més intenses, de manera que farem bé de preveure-ho i mirar d’ampliar la capacitat d’emmagatzematge per tal de captar tota l’aigua que puguem quan arribe el moment. D’altra banda, caldrà prendre consciència de l’ús que en fem i mirar de reduir-ne el consum en la mesura del possible.
Sismes al terme d’Ares
Diumenge 9 de juny, al migdia, es van registrar tres petits terratrèmols d’intensitat lleugerament superior a 2 mbLg (equivalent a la coneguda escala Richter) al terme i que es van arribar a percebre des del poble.
El més sorprenent és que no eren els primers, el darrer any n’hi havia hagut d’altres segons es recull a l’arxiu de la Xarxa Sísmica de la Comunitat Valenciana (SISCOVA) i al de l’Instituto Geológico Nacional (IGN).
No som en una zona amb activitat sísmica destacable però el terme està creuat de petites falles entre les dues moles i el tossal d’Orenga, així que no és d’estranyar que hi haja petits sismes del tot imperceptibles per a la població, de tant en tant.
Font: IGN
Una pregunta pertinent és preguntar-se si la sequera a què han estat sotmesos els petits aqüífers de la zona hi ha pogut tenir cap efecte afegit. Se sap que el buidatge dels aqüífers pot comportar una compactació dels intersticis que ocupava l’aigua si no hi ha una recàrrega ràpida, de manera que té un efecte sobre les tensions que suporta el sòl i pot provocar petits sismes. Per tant, plantejar la hipòtesi que alguns d’eixos sismes que hem tingut a Ares els darrers mesos han pogut ser conseqüència de la sequera és raonable, sobretot aquells l’epicentre dels quals es trobava a molt poca profunditat i sobre sòls formats per dipòsits al·luvials del quaternari, com és el cas dels del dia 9 de juny (en taronja a la imatge de l’IGN).
Amb tot, caldria seguir l’evolució de l’activitat sísmica en un futur i veure si es pot establir cap correlació entre un augment d’aquesta i els períodes de sequera. De moment, no podem concloure res i cal mantindre-ho com el que és, una hipòtesi.
Article publicat al programa de festes 2024 d’Ares del Maestrat