L’editorial Afers és referent en assaig al País Valencià i qualsevol títol que publica és garantia de qualitat i en aquest cas no ha estat diferent. País Valencià. Eixida d’emergència és un assaig polític sobre la possibilitat d’un espai polític independentista al País Valencià. L’autor, Ricard Chulià, aborda la qüestió sense embuts i sense els prejudicis de què ha pecat l’esquerra nacionalista valenciana en massa ocasions.
Chulià ha organitzat el llibre en dues parts que, al seu temps, es troben repletes d’epígrafs breus on de forma clara, desacomplexada i amb dosis d’ironia ben administrada ens va desgranant els motius i arguments que han dut el País Velncià a la situació en què es troba d’una banda i a la necessitat d’un espai sobiranista que cerque l’estat independent per l’altra.
Una ofrena ruïnosa
Comença l’assaig amb un bloc dedicat a enumerar tot de motius pels quals Espanya ha estat i és un negoci ruïnós per als valencians. Ser l’única autonomia que té un PIB per sota de la mitjana estatal que, a sobre, aporta diners en concepte de solidaritat interterritorial quan en principi n’hauria de rebre és el cas més escandalós de tots. I per si això fora poc, hem de patir la vergonya i humiliació de veure els nostres representants polítics cridant a cor que vols allò de Per ofrenar noves glòries a Espanya. Però no es tracta només de l’infrafinançament sinó també de l’incompliment reiterat de les inversions pressupostades que mai es transformen en obra executada al 100%. És a dir, a més de tenir poques inversions pressupostades en relació al nostre pes poblacional o en el PIB estatal, hem de suportar el fet que ni tan sols s’executen en la seua totalitat. Potser l’expressió aquella de cornuts i pagar el beure encara se’ns queda curta.
En aquest punt l’assaig de Chulià ens recorda altres assaigs com el de Germà Bel (Espanya, capital París o Anatomia d’un desengany) o el de Vicent Flor (Societat anònima) i als que l’autor s’hi refereix de tant en tant.
Si la vessant econòmica és un insult a la nostra dignitat, encara ho és més la submissió amb què la classe política opera, sempre a expenses dels designis que l’oracle madrileny indique. Tant és que l’oracle estiga al carrer Genova com al carrer Ferraz, en aquest aspecte no hi ha cap distinció.
Tant en un nivell, l’econòmic, com en l’altre, el polític, Chulià aporta dades i ens refresca la memòria amb episodis passats que no fan més que certificar aquesta situació d’espoli i submissió a la metòpoli. La conclusió a la què arriba i que molts sentim com a pròpia és la de ser una colònia. I com a tal, només tenim un interès extractiu per a la metròpoli, Madrid. En aquest sentit l’autor l’encerta de ple en atribuir als valencians i valencianes el paper de cambrers dels espanyols i geriatres dels nord-europeus.
Cal una proposta sobiranista
En un segon bloc i seguint el mateix format d’epígrafs breus, Chulià repassa el paper de les diferents formacions polítiques des de la transició. Totes tenen un denominador comú: la insignificància del País Valencià a Madrid. Insignificància que es veu agreujada per l’assimilació de les iniciatives nacionalistes per propostes polítiques d’àmbit estatal que no fan més que afegir aigua al vi i diluir completament les reivindicacions valencianes.
Malgrat tot, Chulià aporta arguments per a justificar la necessitat d’un espai polític pròpiament valencià que defense sense complexos l’opció política d’aspirar a ser un estat sobirà, una república valenciana, que seria perfectament viable com ho són, per exemple, Finlàndia o Noruega amb una població similar a la nostra. Aquest esta sobirà tindria l’oportunitat d’establir els acords econòmics, culturals o d’infraestructures més adients per als nostres interessos. No cal dir que l’eix Barcelona-València (que ens connectaria amb Europa) tindria molta més vitalitat que ara, cosa que, d’altra banda, fa anys que demana la patronal valenciana i que va arribar a dir que això de mirar tant cap a Madrid no els hi eixia a compte.
Personalment coincideixo amb Chulià amb aquesta visió tot i que, com ell també fa i n’és plenament conscient, som lluny, molt lluny, de l’objectiu. Però el cas és que dins el marc mental espanyol no hi encaixem perquè no ens hi volen, no ens hi veuen com a espanyols de veritat sinó com a espanyols assimilats. Hi ho serem més si renunciem gustosament a la nostra cultura i a la nostra manera d’entendre el món. Només podem ser espanyols deixant de ser valencians i, això, és impossible. Per tant, només ens deixen un camí, aspirar a ser plenament valencians en tots els àmbits de la nostra vida, també el de la autogestió política, com faria qualsevol país amb estat propi.